DE LA TORNADA

El nostre viatge pel sud-est asiàtic va acabar l’1 de març del 2017. Després de quasi sis mesos viatjant tornàvem a casa per sorpresa. Només l’Alba ho sabia i ens va venir a buscar per la tarda a l’aeroport de Barcelona amb unes pancartes. Veníem d’Istanbul, així que no teníem jet lag. 
Barcelona des de l'aire enamora. Tornàvem a ser a casa.

En sortir de l’aeroport ens vam trobar, ens vam abraçar tots tres i vam anar directament fins a casa el Pol a donar-li una sorpresa als seus pares. Vam picar al timbre. “Un paquete de Privalia para Damià Carbonel”, va ser la nostra excusa perquè ens obrissin la porta. Al pare del Pol li va costar processar el que veia després que se li escapés un crit i tot seguit ens va abraçar. La mare del Pol va sortir més tard; estava amb la comercial de Thermomix fent una mousse de maduixes, llimonada, tiramisú i algunes coses més. Vam ser molt oportuns: ja teníem berenar i joguina nova! A tot això l’Alba ho anava gravant tot, s’havien d’immortalitzar tots aquells moments intensos. 
Després vam tornar al cotxe i vam pujar cap a Corbera. Encara ens quedaven dues cases més per sorprendre. La primera va ser casa la mama de l’Anna. L’Alba va entrar primer i nosaltres, com si fóssim dos fantasmes, ens vam ficar corrent a l’habitació sense fer soroll. L’Alba va fer un crit dels seus: “Mama vineee!” i en venir amb la seva bata vam cridar: “sorpresaaa!” i quasi cau de cul. Sort que tenia la paret darrere que la va aguantar. Ens va abraçar i tocar molt fort com per comprovar que érem reals, no s’ho podia creure.

Per acabar vam anar a casa el pare de l’Anna, però ell encara no havia tornat de la feina. El que sí que hi era era el Disset, que es va posar molt content de veure’ns i va voler jugar amb nosaltres encara que eren més de les nou de la nit i ja era tot fosc. Vam estar una estona allà a la cuina esperant l’arribada del pare de l’Anna, que com que treballa massa arriba a les tantes. Per fi vam sentir el soroll de la porta del garatge i ens vam preparar tot amagant-nos darrere l’armari de la cuina. Però encara va tardar uns quants minuts a pujar les escales, ja que a les nou i mitja de la nit es va posar a passar l’aspirador del cotxe. Tot un cas. Quan finalment va obrir la porta de la cuina, mentre mirava el partit del Barça pel mòbil, vam fer un salt de darrere l’armari cridant per tercer i últim cop “sorpresaaa!”. Li va caure el mòbil de les mans i ens va abraçar dient: “què feu aquí?”. 
Va ser una tornada inesperada per a tots, però molt alegre i emotiva.

No podem triar quin de tots els llocs on hem estat és el millor o el més bonic. Tots ells tenen les seves coses bones i dolentes. La seva gent, els seus costums, els seus paisatges, el seu menjar i és impossible comparar-los. Aquests mesos de viatge han estat indescriptibles i ens han aportat moltíssim. 
Estem molt contents i feliços d’haver viscut tots els moments i experiències i sobretot d’haver-ho fet junts. Ho portarem per sempre dins nostre.

Ens veiem al següent viatge! (Sud-Amèrica? Qui sap!)

D’ISTANBUL

Per anar de Singapur a Istanbul primer vam passar per Kuala Lumpur i per Teheran. Allà, l’Anna es va haver de tapar el cap i a tothom que estava de trànsit ens van demanar els passaports i ens van dir que s’encarregaven ells de recollir les maletes i tornar-les a facturar. Ens van deixar en una sala sota l’aeroport on no hi havia res de res i vam passar la nit estirats a terra entre les motxilles. Quan faltava poc pel vol ens van tornar els passaports i ja vam poder entrar a l’aeroport en sí. Pel control de maletes i el escàner hi ha dues files una per homes i l’altra per dones. Realment la gent que hi havia a l’aeroport era digna de veure.

Per fi vam arribar a Istanbul! Una mica destrossats del viatge, les hores sense dormir i la mala nit passada sobre el terra fred de l’aeroport de Teheran ens van deixar cansadots. Just a l’arribar a l’aeroport d’Istanbul ens van tornar les males sensacions de quan s’intenta treure diners als turistes per qualsevol mètode. A quin aeroport et cobren per fer servir el carretó per portar les maletes!? Al sortir semblava que tots els turcs fossin taxistes i fins i tot ens van intentar encolomar una bossa amb un paquet de tabac encara no sabem molt bé per a què. Tot i això, després d’un autobús i un tram que van funcionar prou bé, les males sensacions van anar desapareixent. L’hotel estava just al costat de tot, podíem anar caminant a la Mesquita Blava, Santa Sofia i tota la pesca. No havíem dormit, però teníem gana i vam anar a dinar un plat de kebab (que no s’assembla a allò que en diem kebab a Espanya) acompanyat amb un pa inflat.

Després vam sortir a passejar per adaptar-nos a l’horari i no notar el temut jet lag. Feia fred i la nostra roba d’abric era escassa. Vam passejar pel centre d’Istanbul i per sort feia solet i s’estava molt bé. Tot i això vam comprar unes bufandes al gran basar pels següents dies. També vam aprofitar per tastar les primeres de moltes delícies turques asseguts al sol.

  

L'endemà al matí vam esmorzar unes pastes d’una tendeta mòbil que hi havia a la plaça de Sultanahmet tot contemplant les Mesquites.

Vam visitar primer la Mesquita Azul i després la de Santa Sofia. Les dues ens van semblar molt maques i hi havia ben poca gent, així que les vam poder veure molt tranquil·lament. Però la de Santa Sofia s’ha de pagar, ja que avui en dia és un museu. Per això vam comprar una tarja per entrar a la majoria de museus de la ciutat que sortia molt a compte.

Després vam estar passejant fins arribar al mercat de les espècies i vam estar caminant per allà esquivant els venedors i veient i olorant les muntanyetes de te i espècies. També vam entrar a la Mesquita Nova, però l’estaven reformant. Vam veure com els homes es netejaven caps, mans i peus abans d’entrar-hi amb una aigua gelada. Amb el fred que feia! I això ho fan cinc cops al dia abans d'anar a resar. Nets ho són un rato...

Vam anar a dinar una mica de be, que realment el fan molt bo, i una pizza turca. Li vam agradar a l’amo del local i ens va voler gravar en vídeo. Ens va ensenyar unes frases en turc i ens va gravar dient que el seu restaurant era molt bo. A canvi ens va donar un te gratis.

El dia següent, com que el meteoròleg deia que seria un dia fred i sense sol vam començar amagant-nos sota terra visitant la cisterna basílica de Yerebatan. Es va construir l’any 532 fent servir columnes de temples pagans per a emmagatzemar-hi aigua. Amb el temps va caure en l’oblit i va haver de ser redescoberta. Dins hi ha dues columnes molt famoses, ja que tenen esculpida la cara de medusa.

Després, com que tot està tan a prop, vam anar al palau de Topkapi. Vam veure les enormes cuines que feien falta per alimentar al soldà i a tothom qui treballava per a ell. També vam poder veure un munt d’objectes de luxe, regals d’altres governants però el millor de tot és el palau en sí mateix, amb totes les parets i sales plenes d’arabescos i els mosaics.

Per la tarda, després de dinar, vam anar a fer una xixa, catximba o narguil, que és una cosa que no podíem marxar sense haver-la fet. Per acompanyar-la vam prendre un te de poma boníssim.

El tercer dia ens vam llevar amb gana i vam anar a un restaurant a fer un esmorzar fort de debò amb pa, formatge, ou, salsitxes, mantega, melmelada, iogurt amb mel... i l’Anna, que prefereix el dolç, es va demanar un tastet de pastissos turcs.

Després vam anar caminant fins a la mesquita de Suleiman que el dia anterior no havíem pogut visitar perquè hi havíem arribat 5 minuts tard. També vam arribar fins l'aqüeducte romà. Com que teníem molt dia per endavant i molta energia vam decidir creuar el pont caminant i arribar-nos fins a la Torre Gàlata. S’hi pot pujar i veure les vistes de tota la ciutat. Des d’allà va saltar un dels precursors dels aviadors moderns, un home amb unes ales que va aconseguir volar uns 6 km!

Després vam anar a dinar uns durums boníssims i molt barats en un local que havíem vist per internet. Com que també fan lliuraments hi ha un motorista que no para de fer viatges. Nosaltres ens els vam menjar allà mateix amb el típic got de iogurt líquid, o com ells li diuen, ayran, per acompanyar. Una altra beguda molt comuna i sobretot molt bona és el suc de magrana. Te’n pots demanar un pel carrer i te l’exprimeixen allà mateix davant teu. Sense ni un gra de sucre és 100% magrana, el millor antioxidant del món. Després dels durums vam anar a un altre restaurant que ens havia cridat l’atenció i volíem tastar. Et feien patates al caliu, que obrien i farcien amb el que tu volguessis. Es podria dir que era menjar ràpid, però la majoria de coses eren coses sanes com amanides, verdures, cuscús, bolets, blat de moro...

  

Ara sí, amb la panxa ben plena vam sortir als carrers a caminar per unes rambles comercials i vam veure l’ambient prepartit del Galatasaray. Quan es va fer fosc vam anar a passejar per la ciutat de nit. L’ambient era meravellós, les Mesquites il·luminades, les fonts, la gent asseguda als bancs contemplant els edificis... Era una sensació màgica!

L’últim dia a Istanbul vam passejar, aprofitant el tiquet dels museus, i vam entrar al museu d’art islàmic i al del mosaic, aquest últim d’interès no molt elevat. Vam anar fins l’aqüeducte i vam menjar un kebab bastant caret. Per la tarda, vam fer el creuer pel Bòsfor, però hi havia molta boira i només vam poder veure la meitat del trajecte.

Una cosa que ens va sorprendre molt, va ser veure molts homes rapats amb gasses i tot de puntets vermells pel cap. Teníem tanta curiositat per saber el per què que li vam preguntar al recepcionista del nostre hotel. Ens va explicar que a Turquia hi ha metges molt bons de trasplant capil·lar. Molts europeus que s’estan quedant calbs van a Turquia i els metges agafen el pèl de zones més poblades del cap i pèl a pèl el van posant a zones on hi ha calvície. En el nostre vol de tornada cap a Barcelona hi havia 4 espanyols que s’ho havien fet.

Istanbul és la ciutat de les mesquites, els kebab, els basars, els càntics musulmans, els racons de pel·lícula, les delícies turques... Una ciutat preciosa entre Europa i Àsia. L'última ciutat del nostre viatge.