El nostre viatge pel sud-est asiàtic va
acabar l’1 de març del 2017. Després de quasi sis mesos viatjant tornàvem a
casa per sorpresa. Només l’Alba ho sabia i ens va venir a buscar per la tarda a
l’aeroport de Barcelona amb unes pancartes. Veníem d’Istanbul, així que no
teníem jet lag.
Barcelona des de l'aire enamora. Tornàvem a ser a casa.
Barcelona des de l'aire enamora. Tornàvem a ser a casa.
En sortir de l’aeroport
ens vam trobar, ens vam abraçar tots tres i vam anar directament fins a casa
el Pol a donar-li una sorpresa als seus pares. Vam picar al timbre. “Un paquete
de Privalia para Damià Carbonel”, va ser la nostra excusa perquè ens obrissin
la porta. Al pare del Pol li va costar processar el que veia després que se
li escapés un crit i tot seguit ens va abraçar. La mare del Pol va sortir més
tard; estava amb la comercial de Thermomix fent una mousse de maduixes,
llimonada, tiramisú i algunes coses més. Vam ser molt oportuns: ja teníem
berenar i joguina nova! A tot això l’Alba ho anava gravant tot, s’havien d’immortalitzar
tots aquells moments intensos.
Després vam tornar al cotxe i vam pujar cap a Corbera. Encara ens quedaven dues cases més per sorprendre. La primera va ser casa la mama de l’Anna. L’Alba va entrar primer i nosaltres, com si fóssim dos fantasmes, ens vam ficar corrent a l’habitació sense fer soroll. L’Alba va fer un crit dels seus: “Mama vineee!” i en venir amb la seva bata vam cridar: “sorpresaaa!” i quasi cau de cul. Sort que tenia la paret darrere que la va aguantar. Ens va abraçar i tocar molt fort com per comprovar que érem reals, no s’ho podia creure.
Després vam tornar al cotxe i vam pujar cap a Corbera. Encara ens quedaven dues cases més per sorprendre. La primera va ser casa la mama de l’Anna. L’Alba va entrar primer i nosaltres, com si fóssim dos fantasmes, ens vam ficar corrent a l’habitació sense fer soroll. L’Alba va fer un crit dels seus: “Mama vineee!” i en venir amb la seva bata vam cridar: “sorpresaaa!” i quasi cau de cul. Sort que tenia la paret darrere que la va aguantar. Ens va abraçar i tocar molt fort com per comprovar que érem reals, no s’ho podia creure.
Per acabar vam anar a casa el pare de l’Anna,
però ell encara no havia tornat de la feina. El que sí que hi era era el
Disset, que es va posar molt content de veure’ns i va voler jugar amb nosaltres
encara que eren més de les nou de la nit i ja era tot fosc. Vam estar una
estona allà a la cuina esperant l’arribada del pare de l’Anna, que com que
treballa massa arriba a les tantes. Per fi vam sentir el soroll de la porta del
garatge i ens vam preparar tot amagant-nos darrere l’armari de la cuina. Però
encara va tardar uns quants minuts a pujar les escales, ja que a les nou i
mitja de la nit es va posar a passar l’aspirador del cotxe. Tot un cas. Quan
finalment va obrir la porta de la cuina, mentre mirava el partit del Barça pel
mòbil, vam fer un salt de darrere l’armari cridant per tercer i últim cop “sorpresaaa!”.
Li va caure el mòbil de les mans i ens va abraçar dient: “què feu aquí?”.
Va ser una tornada inesperada per a tots, però molt alegre i emotiva.
Va ser una tornada inesperada per a tots, però molt alegre i emotiva.
No podem triar quin de tots els llocs on hem estat és el millor o el més bonic. Tots ells tenen les seves coses bones i
dolentes. La seva gent, els seus costums, els seus paisatges, el seu menjar i
és impossible comparar-los. Aquests mesos de viatge han estat indescriptibles i
ens han aportat moltíssim.
Estem molt contents i feliços d’haver viscut tots els moments i experiències i sobretot d’haver-ho fet junts. Ho portarem per sempre dins nostre.
Estem molt contents i feliços d’haver viscut tots els moments i experiències i sobretot d’haver-ho fet junts. Ho portarem per sempre dins nostre.
Ens veiem al següent viatge! (Sud-Amèrica?
Qui sap!)