DE SINGAPUR

Vam dir a reveure a Bali i vam anar amb avió fins a Singapur. Allà vam agafar el meravellós i modern metro fins a casa l’Helena, la germana de la tieta del Pol, que viu allà des de fa més d’un any. Ens va rebre molt bé, explicant-nos tot de curiositats sobre el país i ensenyant-nos casa seva. Un apartament bastant ampli en el pis 17 a les afores de la ciutat. Aquella mateixa nit vam anar al centre a sopar tots tres en un restaurant de tapes xinès que es veu que allà estan molt de moda. Durant el viatge ja hem anat veient bastants restaurants asiàtics que fan servir el concepte de tapes només per pujar el preu.

Durant els 4 dies que vam estar a Singapur vam caminar un tou i vam poder conèixer pràcticament tota la ciutat. El primer dia vam anar a Little India, un barri on es concentra la població vinguda d’aquest país. Encara que sigui un barri indi als xinesos no els importa el més mínim i van posant les seves botigues i poc a poc guanyant terreny i estenent una mica més la seva àrea d’influència. Com fan amb el món sencer de fet. Vam entrar en un temple on estaven fent una cerimònia, cantaven i resaven. Vam poder entrar-hi, descalços això sí, i veure les representacions d’alguns dels seus 33.333 déus i deesses.

Com que al matí feia sol no havíem agafat ni els paraigües ni els impermeables o sigui que quan es va posar a ploure vam fer una parada per dinar obligada. Sembla mentida que després de tant de temps de viatjar per aquests climes encara no haguem adquirit l’hàbit d’agafar el paraigües. Més tard va parar i vam anar a Chinatown, el barri dels xinesos. Allà vam tastar el durian una fruita molt venerada a Àsia. Li diuen el rei de les fruites. És bastant cara i molt coneguda per la seva olor forta i pudent. Per aquest motiu a molts hotels i transports està prohibit entrar-hi amb durian. No podíem marxar sense haver-lo tastat. Ens va semblar la pitjor ja no fruita sinó menjar del món. És veritablement fastigós, tant per la textura com pel gust. Per treure’ns el sabor que ens havia deixat a la boca vam haver de comprar un tros de meló. Sempre hem sigut molt contraris de llençar menjar però com que no tenim molt clar que el durian entri en aquesta categoria el vam llançar sense remordiments.

Vam passejar fins al mar on hi ha la font del Merlion, meitat peix meitat lleó, el símbol de Singapur. Just per allà ens va semblar veure un senyor que s’assemblava molt a l’Iñaki Gabilondo i ens vam apropar per demanar-li si era ell. Efectivament sí que ho era. Estava a Singapur per entrevistar a un home pel seu programa “Cuando ya no esté”. Vam xerrar una mica amb ell i ens va semblar una persona molt propera i amable. Després de tant caminar vam tornar cap a casa l’Helena, rebentats, a descansar.

El dia següent volíem decidir el lloc per dinar per nosaltres mateixos, sense delegar la decisió al clima, i vam triar un dels llocs obligats de la ciutat. L’any 2016 la guia Michelin va decidir premiar dos restaurants de carrer amb una estrella per reconèixer la seva trajectòria i cuina tradicional. Vam anar amb metro fins a Chinatown per intentar dinar al Hong Kong Soya Sauce Chicken Rice & Noodle. Però just els dimecres estava tancat... així que vam anar cap a l’altre que estava una mica més lluny. El vam trobar i després de fer una miqueta de cua vam demanar tres plats: un plat de sopa de fideus, un altre de fideus secs amb una salsa i una sopa d’algues. Ens va costar tot 14 $ (9,30€). Estava tot molt bo. Són els dos únics restaurants de carrer del món amb una estrella Michelin.

Després de dinar com uns senyors vam anar cap a l’hotel de Marina Bay que està format per tres edificis de 56 plantes i, al damunt, una terrassa amb bar i piscina que els uneix. Vam pujar fins la terrassa i vam poder entrar al bar, a la piscina no, ja que era exclusivament pels clients de l’hotel. Vam fer veure que volíem prendre alguna cosa però quan els cambrers es van despistar ens vam aixecar per anar a fer fotos i que no ens obliguessin a consumir a un preu desorbitat. Des del bar es podia veure tot el port comercial i incomptables vaixells. Singapur té el port més gran d’Àsia i un dels més grans del món. Ens van dir que ara el govern el vol traslladar a l’altra punta de l’illa amb molt poc temps. Sempre estan modificant-ho i renovant-ho tot. Si un edifici té 10 anys ja consideren que és antic i per tant el tiren a terra i n’aixequen un de nou més modern. Volen ser punters en tecnologia i modernitat. 

Al baixar del pis 56 vam anar a passejar pels jardins de darrere de l’hotel Marina Bay. Han construït uns arbres metàl·lics gegants que estan recoberts per plantes. Per la ciutat hi ha bastants parcs i zones verdes i molts edificis verds plens de plantes i arbres. Després vam anar caminant fins a un altre edifici encara més alt. Vam pujar al pis 71 on hi havia un restaurant i vam poder veure les vistes de tot Singapur. Més tard vam tornar a casa l’Helena i ens va portar a sopar a un restaurant català que ha obert fa poc. Es diu Foc i estava decorat amb capgrossos. Vam menjar croquetes de pernil, calamars a la romana, gaspatxo de remolatxa, pop a la gallega i un arròs negre. Feia molt de temps que no menjàvem tot això!

El sopar al restaurant Foc va ser el nostre últim àpat al sud-est asiàtic. L’endemà ja teníem el vol que ens portaria fins a Istanbul, passant per Kuala Lumpur i Teheran, acostant-nos molt a casa. Vam tenir pocs dies per veure-la però la vam trobar sorprenent en molts aspectes. Diuen que Singapur és la ciutat de les prohibicions i és cert que n’hi ha moltes i amb multes bastant grosses. Per exemple està prohibit escopir a terra sota multa de 500$. A més els xiclets estan prohibits. No en trobaràs a cap botiga i està prohibit importar-ne. La gent creu que sense aquestes mesures la ciutat estaria bruta ja que als xinesos i als indis els agrada bastant escopir. S’ha de dir que és el lloc més pulcre que hem vist en tots aquests mesos de viatge. També ens va sorprendre la poca quantitat de cotxes. A la resta de grans ciutats de la zona, com Bangkok, Ciutat de Ho Chi Minh, Phnom Penh... s’hi formen unes cues immenses a pràcticament qualsevol hora. En canvi el trànsit a Singapur és com el de diumenge al matí. Això és perquè el govern ha posat uns impostos enormes (40.000€ pel que ens han dit) a la compra de cotxes precisament perquè no n’hi hagi masses. Altres prohibicions amb multa sorprenents per a nosaltres són no tirar de la cadena en els banys públics, menjar o beure al transport públic, alimentar als ocells en un parc, arrencar flors, dormir en llocs públics, fumar en zones públiques, estar despullat a casa teva o ser homosexual. A més, els testimonis de Jehovà estan perseguits i tots els seus textos prohibits. Combinades amb totes aquestes normes i regulacions tenim un munt de cartells recordant-les i  càmeres per a vigilar la gent. Tenir la més mínima quantitat de droga no es penalitza amb multa, sinó directament amb la pena de mort. Altres aspectes més positius són les quantitats ingents de diners que els sobren cada any, i que l’estat invertint en educació, sanitat i investigació. El millor de tot és que no existeix la corrupció, ja que també està molt penada i controlada. És la ciutat-estat més pròspera d'Àsia i del món, reina de l'eficiència energètica i símbol de modernitat. Va ser l’últim país del nostre viatge pel sud-est asiàtic i ens va servir per tornar a acostumar-nos al nivell de vida europeu.

DEL QUE ENS HA DEIXAT INDONÈSIA

L’estada amb el Danang, els temples, el foc blau del volcà, els arrossars de Bali, llevar-se a la una del matí per passar fred mullats dalt d’una muntanya emboirada, la brutícia de les platges, els estafadors del bus, els restaurants vegans d’Ubud, el submarinisme, veure dofins saltant al mar, el cafè cagat per un animal, els esmorzars de l’hotel, les onades gegants, les màscares de gas, les titelles de cuir, els monos, la molsa dels edificis, les carreteres tallades, els treballadors explotats del volcà, que la gent es volgués fer fotos amb nosaltres, els càntics dels musulmans a les 4 del matí, les cascades amb molta aigua, les flors  els ànecs temorosos, que els de seguretat ens facin fora de la platja, el Jaya Fried Chicken, els homes pujant a les palmeres, el sofre del volcà, els sucs de dragonfruit, les plantes de color rosat, la rua de dracs, el gelat de bob esponja, les ofrenes davant de cada casa. Un país gegant amb incomptables illes del que només hem fet un tastet, però si la resta és com el que hem vist de ben segur hi tornarem!