Després de l’illa de Java i els seus volcans vam creuar fins a Bali amb un ferri baratíssim però també lentíssim. No teníem el viatge gens preparat o sigui que no sabíem a quina ciutat dirigir-nos després del ferri. Unes noies mb les que havíem fet les excursions dels volcans ens van dir que elles anaven cap a Lovina, ciutat que segons deien estava molt bé i que era una de les principals destinacions dels viatgers. Per compartir despeses vam decidir d’anar-hi tots plegats però de poc va servir perquè tot i que vam agafar el bus de línia amb els locals ens van estafar vilment. Aquest gust balinès per esquilmar al turista ens el vam trobar constantment durant tota l’estada a l’illa.
A l’arribar a Lovina vam tantejar uns quants hotels fins a trobar-ne un a molt bon preu i amb piscina inclosa, però no la vam fer servir perquè ens va ploure cada dia. Mentre omplíem uns formularis bastant complets, obligatoris a tota l’illa des dels atemptats de 2002, l’amo de l’hotel ens va fer una oferta que no vam poder rebutjar així que l’endemà, tot i que no ho teníem planejat, vam fer submarinisme! Al matí ens van portar fins a una petita illa al nord-oest de Bali i vam estar tot el dia bussejant entre peixos de colors, estrelles gegants i corall. Ens vam posar una estrella de mar a la mà i vam gaudir veient tot l’espectacle subaquàtic. Les vistes eren fins i tot millors que a Phi Phi. De tornada amb la barca vam veure una manada de dofins saltant les onades. Va ser espectacular!
Al dia següent després d’esmorzar vam pujar a la moto i vam dirigir-nos cap a uns temples i uns llacs a una hora de camí. Quan portàvem una mitja horeta vam veure que la carretera estava tallada a causa de les esllavissades. La nit anterior havia plogut amb força i havia fet caure arbres i terra impedint-nos el pas. Així que no vam tenir més remei que donar mitja volta.
De tornada vam veure que hi havia una cascada i vam parar. Un home que vivia allà al costat amb la seva familia ens va voler acompanyar fins la cascada, ja que deia que era perillós per la quantitat d’aigua que baixava. El vam anar seguint per un camí entre flors i plantes tropicals i efectivament hi havia un tros del camí que estava tot inundat i ens vam haver de treure les vambes per passar-hi. L’home ja anava preparat: només vestia uns pantalons i anava sempre descalç. L’aigua baixava amb molta força i quan ens vam acostar més a la cascada era com si estigués plovent. Vam quedar ben xops.
Després vam tornar cap a Lovina i vam anar a dinar. En acabat vam agafar la moto per anar a veure un poblet no gaire lluny, però a mig camí es va posar a ploure amb molta força i a llampegar i vam haver de tornar cames ajudeu-me. Va estar plovent tota la tarda i nosaltres vam estar escrivint i jugant a cartes.
De tornada vam veure que hi havia una cascada i vam parar. Un home que vivia allà al costat amb la seva familia ens va voler acompanyar fins la cascada, ja que deia que era perillós per la quantitat d’aigua que baixava. El vam anar seguint per un camí entre flors i plantes tropicals i efectivament hi havia un tros del camí que estava tot inundat i ens vam haver de treure les vambes per passar-hi. L’home ja anava preparat: només vestia uns pantalons i anava sempre descalç. L’aigua baixava amb molta força i quan ens vam acostar més a la cascada era com si estigués plovent. Vam quedar ben xops.
Després vam tornar cap a Lovina i vam anar a dinar. En acabat vam agafar la moto per anar a veure un poblet no gaire lluny, però a mig camí es va posar a ploure amb molta força i a llampegar i vam haver de tornar cames ajudeu-me. Va estar plovent tota la tarda i nosaltres vam estar escrivint i jugant a cartes.
Les carreteres tallades a causa de la pluja ens les vam trobar diverses vegades. Per anar cap a Ubud amb furgoneta. No vam poder passar per la carretera principal i vam trigar dues hores més en arribar. Vam preguntar si allò els passava molt sovint pensant-nos que cada estació plujosa devia ser similar però ens van dir que no, que només cada 5 anys. Realment som molt afortunats! Ubud és bastant turística però conserva el seu encant. Hi ha un temple a cada carrer i les parets de les cases estan plenes de molsa que dóna un toc antic i humit.
El primer matí a Ubud vam descobrir que a l’hotel que havíem triat servien un dels millors esmorzars del sud-est asiàtic: un plat gegant de fruita variadíssima per cap i després a triar entre noodles, truita sopa o pancake. Tot molt bo.
Aquell dia vam anar a passejar per un camí entre la selva i els arrossars i un home vell i descalç ens va estar seguint quasi tota l’estona. Ens va demanar diners per haver-nos fet de guia, però la veritat és que no parlava cap idioma que poguéssim entendre, va anar tota l’estona darrere nostre i ja li havíem dit de totes les maneres possibles que no li donaríem res i que siusplau deixés de seguir-nos.
El primer matí a Ubud vam descobrir que a l’hotel que havíem triat servien un dels millors esmorzars del sud-est asiàtic: un plat gegant de fruita variadíssima per cap i després a triar entre noodles, truita sopa o pancake. Tot molt bo.
Aquell dia vam anar a passejar per un camí entre la selva i els arrossars i un home vell i descalç ens va estar seguint quasi tota l’estona. Ens va demanar diners per haver-nos fet de guia, però la veritat és que no parlava cap idioma que poguéssim entendre, va anar tota l’estona darrere nostre i ja li havíem dit de totes les maneres possibles que no li donaríem res i que siusplau deixés de seguir-nos.
No molt lluny d’allà vam anar a un camp d’arròs molt famós que estava ple de turistes. El paisatge era maco, unes terrasses cultivades al pendent de la muntanya, però no ens hi vam quedar molta estona ja que hi havia massa gent i anant amb moto pots trobar el mateix paisatge per tu sol. Després vam anar al temple Kawi, li diuen temple roca ja que està tot escarpat a la roca.
El dia següent amb la moto vam anar al nord de l’illa i vam veure el volcà Batur i el llac del costat. Les vistes eren esplèndides, però se’ns va posar a ploure i vam marxar d’allà per anar al temple més gran de Bali, el Besakih. Vam descobrir que tenen muntat tot un negoci per estafar i treure el màxim de diners als turistes. Primer pagues l’entrada i després et diuen que també has de pagar pel sarong (un mocador que has de portar per tapar-te les cames). Un cop entres et diuen que és obligatori contractar un guia, ja que sense guia els turistes no poden entrar, i quan acabes el guia et diu que el que has pagat abans no és per a ell, que és pel temple i que li hauries de donar propina. Total que al final se’t treuen les ganes de visitar cap més temple. Però en fi, vam entrar i ens va agradar bastant. A més estaven fent una cerimònia i hi havia un munt de gent vestida de blanc resant. Pel que vam entendre del que ens explicava el guia era una cerimònia d’incineració. A Bali la religió dicta que s’han d’incinerar els morts. El problema és que les cerimònies per a un sol mort són molt cares i el que fa la gent és enterrar-los un temps mentre esperen la següent cerimònia col·lectiva, que tenen lloc cada 5 anys. No deu ser molt agradable treure algú que porta 5 anys enterrat per cremar-lo.
El dia següent amb la moto vam anar al nord de l’illa i vam veure el volcà Batur i el llac del costat. Les vistes eren esplèndides, però se’ns va posar a ploure i vam marxar d’allà per anar al temple més gran de Bali, el Besakih. Vam descobrir que tenen muntat tot un negoci per estafar i treure el màxim de diners als turistes. Primer pagues l’entrada i després et diuen que també has de pagar pel sarong (un mocador que has de portar per tapar-te les cames). Un cop entres et diuen que és obligatori contractar un guia, ja que sense guia els turistes no poden entrar, i quan acabes el guia et diu que el que has pagat abans no és per a ell, que és pel temple i que li hauries de donar propina. Total que al final se’t treuen les ganes de visitar cap més temple. Però en fi, vam entrar i ens va agradar bastant. A més estaven fent una cerimònia i hi havia un munt de gent vestida de blanc resant. Pel que vam entendre del que ens explicava el guia era una cerimònia d’incineració. A Bali la religió dicta que s’han d’incinerar els morts. El problema és que les cerimònies per a un sol mort són molt cares i el que fa la gent és enterrar-los un temps mentre esperen la següent cerimònia col·lectiva, que tenen lloc cada 5 anys. No deu ser molt agradable treure algú que porta 5 anys enterrat per cremar-lo.
Una de les principals visites que fa la gent quan s’està a Ubud és el monkey forest, un santuari de monos on hi ha algun temple i un cementiri. Hi vam anar l’endemà al matí. Degut a l’última topada amb ells anàvem amb respecte però els micos no ens van fer res, per sort!
Després vam anar a la cascada Tegenungan. Com que és època de pluja baixava amb molta força. Feia sol i vam decidir banyar-nos. Ens vam intentar acostar a l’aigua que queia i era impossible. La força de l’aigua t’apartava. Tothom jugava a acostar-s’hi al màxim però sense èxit. Més tard vam anar a dinar en un restaurant enmig dels arrossars. El paisatge era molt bonic i vam quedar-nos allà una bona estona. Vam estar veient els ànecs com menjaven al camp d’arròs i com s’espantaven quan ens apropàvem una mica. També vam veure un home molt prim i amb tot el cabell blanc que escalava una palmera altíssima sense cap ajuda per agafar un parell de cocos. Fascinats per la gesta li vam preguntar l’edat i ens va dir que 56. Estan molt en forma però la vida al camp desgasta.
El nostre últim dia a Ubud, després de l’esmorzar boníssim de l’hostal, vam agafar la moto en direcció al temple de Pura Ulun Danu Beratan, un temple situat a la vora d’un llac que apareix al revers dels bitllets de 50.000 rupies. Havíem llegit per internet que el temple, a part de la localització, no tenia gaire interès. A més veníem de la mala experiència del temple de Besakih o sigui que quan vam ser allà vam decidir no pagar l’entrada. Ens vam acontentar de mirar-lo des de fora i fer un pícnic a la vora del llac. Després volíem anar a Jatiluwih a veure les terrasses dels camps d’arròs però, sorpresa!, just abans d’arribar-hi hi havia un peatge només per als turistes. 40.000 per cap, ni més ni menys. Cansats de tant pillatge vam agafar un altre caminet des d’on vam poder veure les mateixes terrasses sense pagar. A més vam trobar una cascada per la que també s’havia de pagar però, com que no hi havia ningú per vendre els tiquets, la vam visitar de franc. Seguint aquell camí vam pujar bastant, fins arribar a un petit poble on tots els gossos ens bordaven. És impossible que les vistes des del mirador de pagament fossin millors que des d’allà dalt. Després vam anar tornant cap a Ubud que estava bastant lluny i per afegir dificultats, el mòbil del Pol es va quedar sense bateria i al de l’Anna no li funcionava el GPS. Vam descobrir que els balinesos no són molt amants de la senyalització vial i, preguntant preguntant, vam aconseguir tornar a l’hostal.
Després d’Ubud, com a última destinació a l’illa, vam triar Jimbaran perquè ens va semblar ben situada per anar a diferents platges i a l’aeroport. Abans de marxar però la mestressa de l’hotel ens va venir a dir que hi havia un problema amb la moto. La roda davantera estava una mica desviada respecte al volant, cosa que era totalment certa, i ens volia fer pagar la reparació. El problema és que quan ens la van donar el primer dia ja estava així, o sigui que, com li vam dir, no pensàvem pagar ni una rúpia, encara que regategés. Creiem que estan intentant fer pagar la reparació a algun turista i per això la lloguen sense arreglar-la. Després d’aquest incident i d’esmorzar ens va venir a buscar una furgoneta per portar-nos fins a Kuta. Des d’allà vam agafar un taxi fins a l’hotel. L’hotel tenia una piscineta i la vam aprofitar fins que ens va venir gana. Llavors vam sortir a passejar per la vora de la mar, perquè sabíem que allà hi havia un munt de restaurants. El problema és que tots ells semblen el mateix, llocs especialitzats en marisc i amb els preus amb més zeros que havíem vist mai. Després de veure’n 7 o 8 de diferents, tots ells completament buits, vam tirar cap a l’interior del poble i vam dinar per un preu més normalet. A l’acabar vam passejar una mica per constatar el mal que li fa a la zona la temporada baixa: centres comercials amb la majoria de botigues tancades, hotels que semblen abandonats, restaurants sobredimensionats... Cansats de la calor i dels cotxes vam tornar a l’hotel a gaudir de la piscineta i vam demanar una moto per l’endemà.
Després vam anar a la cascada Tegenungan. Com que és època de pluja baixava amb molta força. Feia sol i vam decidir banyar-nos. Ens vam intentar acostar a l’aigua que queia i era impossible. La força de l’aigua t’apartava. Tothom jugava a acostar-s’hi al màxim però sense èxit. Més tard vam anar a dinar en un restaurant enmig dels arrossars. El paisatge era molt bonic i vam quedar-nos allà una bona estona. Vam estar veient els ànecs com menjaven al camp d’arròs i com s’espantaven quan ens apropàvem una mica. També vam veure un home molt prim i amb tot el cabell blanc que escalava una palmera altíssima sense cap ajuda per agafar un parell de cocos. Fascinats per la gesta li vam preguntar l’edat i ens va dir que 56. Estan molt en forma però la vida al camp desgasta.
El nostre últim dia a Ubud, després de l’esmorzar boníssim de l’hostal, vam agafar la moto en direcció al temple de Pura Ulun Danu Beratan, un temple situat a la vora d’un llac que apareix al revers dels bitllets de 50.000 rupies. Havíem llegit per internet que el temple, a part de la localització, no tenia gaire interès. A més veníem de la mala experiència del temple de Besakih o sigui que quan vam ser allà vam decidir no pagar l’entrada. Ens vam acontentar de mirar-lo des de fora i fer un pícnic a la vora del llac. Després volíem anar a Jatiluwih a veure les terrasses dels camps d’arròs però, sorpresa!, just abans d’arribar-hi hi havia un peatge només per als turistes. 40.000 per cap, ni més ni menys. Cansats de tant pillatge vam agafar un altre caminet des d’on vam poder veure les mateixes terrasses sense pagar. A més vam trobar una cascada per la que també s’havia de pagar però, com que no hi havia ningú per vendre els tiquets, la vam visitar de franc. Seguint aquell camí vam pujar bastant, fins arribar a un petit poble on tots els gossos ens bordaven. És impossible que les vistes des del mirador de pagament fossin millors que des d’allà dalt. Després vam anar tornant cap a Ubud que estava bastant lluny i per afegir dificultats, el mòbil del Pol es va quedar sense bateria i al de l’Anna no li funcionava el GPS. Vam descobrir que els balinesos no són molt amants de la senyalització vial i, preguntant preguntant, vam aconseguir tornar a l’hostal.
Després d’Ubud, com a última destinació a l’illa, vam triar Jimbaran perquè ens va semblar ben situada per anar a diferents platges i a l’aeroport. Abans de marxar però la mestressa de l’hotel ens va venir a dir que hi havia un problema amb la moto. La roda davantera estava una mica desviada respecte al volant, cosa que era totalment certa, i ens volia fer pagar la reparació. El problema és que quan ens la van donar el primer dia ja estava així, o sigui que, com li vam dir, no pensàvem pagar ni una rúpia, encara que regategés. Creiem que estan intentant fer pagar la reparació a algun turista i per això la lloguen sense arreglar-la. Després d’aquest incident i d’esmorzar ens va venir a buscar una furgoneta per portar-nos fins a Kuta. Des d’allà vam agafar un taxi fins a l’hotel. L’hotel tenia una piscineta i la vam aprofitar fins que ens va venir gana. Llavors vam sortir a passejar per la vora de la mar, perquè sabíem que allà hi havia un munt de restaurants. El problema és que tots ells semblen el mateix, llocs especialitzats en marisc i amb els preus amb més zeros que havíem vist mai. Després de veure’n 7 o 8 de diferents, tots ells completament buits, vam tirar cap a l’interior del poble i vam dinar per un preu més normalet. A l’acabar vam passejar una mica per constatar el mal que li fa a la zona la temporada baixa: centres comercials amb la majoria de botigues tancades, hotels que semblen abandonats, restaurants sobredimensionats... Cansats de la calor i dels cotxes vam tornar a l’hotel a gaudir de la piscineta i vam demanar una moto per l’endemà.
L’endemà ens vam llevar sorprenentment d’hora no sabem si per la calor o la llum que entrava i vam baixar a esmorzar. La noia de recepció ens va avisar de que havíem de canviar d’habitació perquè avui arribava un client habitual que sempre es quedava a la mateixa. Un cop fet el canvi, vam agafar la moto per anar cap a la platja. Primer vam anar a la platja de Balangan, on hi havia un munt de tombones i una escola de surf, però tant la sorra com l’aigua estaven completament plenes de plàstics i tot tipus de deixalles o sigui que no ens vam quedar. Cal destacar que només pots veure que la platja no paga la pena un cop ja has pagat l’aparcament de la moto. Vam passejar una mica per veure si la cosa canviava, però no, o sigui que vam posar rumb cap a una altra platja. La següent va ser la Dreamland Beach (més aviat nightmare) on hi havia un hotel amb una piscina amb vistes al mar. Òbviament la gent de l’hotel es banyava a la piscina perquè l’aigua del mar estava igual de bruta o més que a l’altra platja. Des de lluny, de vegades, l’aigua semblava neta i tot, però llavors venia una onada que aixecava tota la porqueria i feia palès que allà no t’hi podies banyar. Vam tornar a canviar de platja i quan baixàvem de la moto vam creuar-nos amb una parella de russos que ja havíem vist a les dues platges anteriors i que ens van dir que no feia falta que anéssim fins l’aigua, que estava igual.
Pel que ens van dir, l’única platja neta era la de Nusa Dua, que és on anirien. Nosaltres vam seguir la direcció que portàvem baixant la costa fins arribar al temple d’Uluwatu situat en uns penya-segats a la vora del mar. El temple, com la majoria de temples d’aquesta illa, no té molt, però el lloc és preciós i et pots distreure mirant com els micos roben les ulleres de sol dels turistes. Per recuperar-les els donen menjar així que amb aquests incentius seguiran robant tot el que puguin. Després del temple i de dinar nosaltres també vam tirar cap a Nusa Dua. Per fi una platja normal on pots estirar-te a la sorra sense haver d’apartar deixalles i on t’hi pots banyar sense haver-te de posar l’antitetànica. Com que el sol era fortíssim vam estirar-nos a l’ombra i vam passar la tarda tranquil·lament llegint i banyant-nos. No ens agrada gaire conduir quan ja s’ha fet fosc o sigui que vam sortir d’allà cap a dos de set, abans que es pongués el sol i vam tornar a l’hotel.
El nostre últim dia a l’illa vam anar a la platja de Nusa Dua com el dia anterior. Vam passejar una mica per l’espigó on petaven les onades amb molta força. Després per poder-nos estirar vam haver de sortejar els vigilants perquè, per un platja neta que hi ha, està reservada pels clients d’un hotel. Encara que no hi hagi ningú no pots ni estirar-te a la sorra. Vam passar el dia a la platja i vam tornar d’horeta a l’hotel per a preparar les motxilles pel vol del cap a Singapur.
Pel que ens van dir, l’única platja neta era la de Nusa Dua, que és on anirien. Nosaltres vam seguir la direcció que portàvem baixant la costa fins arribar al temple d’Uluwatu situat en uns penya-segats a la vora del mar. El temple, com la majoria de temples d’aquesta illa, no té molt, però el lloc és preciós i et pots distreure mirant com els micos roben les ulleres de sol dels turistes. Per recuperar-les els donen menjar així que amb aquests incentius seguiran robant tot el que puguin. Després del temple i de dinar nosaltres també vam tirar cap a Nusa Dua. Per fi una platja normal on pots estirar-te a la sorra sense haver d’apartar deixalles i on t’hi pots banyar sense haver-te de posar l’antitetànica. Com que el sol era fortíssim vam estirar-nos a l’ombra i vam passar la tarda tranquil·lament llegint i banyant-nos. No ens agrada gaire conduir quan ja s’ha fet fosc o sigui que vam sortir d’allà cap a dos de set, abans que es pongués el sol i vam tornar a l’hotel.
El nostre últim dia a l’illa vam anar a la platja de Nusa Dua com el dia anterior. Vam passejar una mica per l’espigó on petaven les onades amb molta força. Després per poder-nos estirar vam haver de sortejar els vigilants perquè, per un platja neta que hi ha, està reservada pels clients d’un hotel. Encara que no hi hagi ningú no pots ni estirar-te a la sorra. Vam passar el dia a la platja i vam tornar d’horeta a l’hotel per a preparar les motxilles pel vol del cap a Singapur.
Igual que el París real no és el d’Amélie, Bali no s’assembla gens a la versió que ens donen a Come Reza Ama. Ens va molestar l’avarícia o l’oportunisme de la gent per treure’t algun dòlar per qualsevol cosa i ens va entristir lo bruta que està l’illa i l’aigua. Hem vist cartells que conviden al turista a reflexionar abans de demanar una bossa de plàstic quan va al supermercat però aquests cartells haurien d’estar en balinès i dirigits a la pròpia població de l’illa que no dubta en llançar qualsevol cosa a terra o a l’aigua mentre sigui fora de la porta de casa seva. Tot i això, l’illa és molt maca i ofereix uns paisatges d’arrossars inoblidables. Però si el que voleu és anar a la platja seguiu el nostre consell i aneu a Ko Lipe (Tailàndia), el paradís de les platges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada