DE HANOI

Com ja havíem dit, per Hanoi hi vam passar diverses vegades, ja que està al centre del que podem anomenar “el nord del país” i ens va servir d’escala en les nostres anades i vingudes entre Sapa, Halong i Ninh Binh. Com que encara no n’havíem parlat, ara li dediquem el post que es mereix. Hanoi en vietnamita significa "la ciutat enllà del riu" i ha estat envaïda diversos cops al llarg de la seva història per xinesos, francesos, japonesos... Per tant, conserva una mescla d’estils arquitectònics molt interessant. 

El primer cop que vam arribar a Hanoi, la capital de Vietnam, va ser amb l’sleeping bus des de Phong Nha, sense haver dormit quasi gens. Eren les 5:45 del matí i vam decidir anar cap a l’hostal caminant per veure si ens despertàvem una mica. De camí cap a l’hotel vam al·lucinar amb la quantitat de gent que hi havia pel carrer a aquella hora del matí. Encara no havia sortit el sol i ja hi havia gent ballant salsa (sense molta gràcia), fent tai chi, caminant, jugant a bàdminton, etc.

Un cop a l’hostal, vam deixar les coses i vam sortir a esmorzar uns entrepans per 0,60 cèntims! 

Caminant per la ciutat vam veure la catedral de Sant Josep amb un estil molt afrancesat – alguns diuen que s’assembla a Notre Dame de París, però nosaltres que ens la coneixem bé no la vam veure a la mateixa alçada – i vam arribar al llac del centre de Hanoi, el Hoan Kiem, que significa “llac de l'espasa restituïda”. Més tard uns estudiants ens explicarien la historia del llac i el per què del seu nom.

Al centre d’aquest llac hi ha la Torre de la Tortuga i un petit temple per visitar, això si, pagant. 

Mentre estàvem asseguts per descansar una estona mirant el llac, se’ns va acostar un noi vietnamita de vint-i-pocs que volia conversar per millorar el seu anglès. Mentre parlàvem es va acostar una noia a escoltar i la vam fer participar. Pensàvem que eren amics però no. Després encara en va venir un tercer. Saben que parlar bé anglès els pot ajudar molt a trobar feina i tenen el costum d’anar al llac a parlar amb turistes. Ens va fer gràcia poder parlar amb ells i aprendre més coses dels vietnamites.

Encara quedava estona per l’hora de dinar i vam anar a visitar la presó de Hoa Lo. La presó deu el seu nom al poble de ceramistes que els francesos van destruir per construir la presó a la fi del segle XIX. Dins hi van arribar a conviure fins a 2.000 presos. Té diverses plantes i cadascuna està dedicada a una època de la història bèl·lica del Vietnam. Hi ha imatges de presos encadenats i de les tortures que se’ls hi practicaven, explicacions de com s’ho feien alguns presos per fugir, guillotines utilitzades pels francesos, etc. En l'actualitat es conserva per honrar els vietnamites que van lluitar contra el colonialisme, encara que potser també passarà a la història per albergar pilots nord-americans empresonats durant la guerra del Vietnam. Van estar empresonats com a màxim nou anys i després els van retornar al seu país. En les fotografies es veia com vivien dins la presó i realment feien tots molt bona cara. Es veu que estaven molt ben tractats i tenien molt temps lliure i activitats per fer. Tant era així que en aquella època a la presó li van donar l'irònic nom de Hilton Hanoi. Entre els presoners més cèlebres de la presó va estar el que va ser candidat a la presidència dels Estats Units, John McCain.

A l’acabar la interessant visita de la presó vam anar a dinar i després a fer una migdiada a l’hotel. Per la tarda vam anar a veure l’espectacle de titelles d’aigua, tradicional del Vietnam. Es fa en un teatre just al costat del llac, en una sala bastant fosca amb un escenari ple d’aigua. Invisibles darrere el decorat els titellaires fan moure les titelles amb uns pals per sota l’aigua. D’aquesta manera sembla que caminin o nedin totes soles. L’obra consisteix en petits actes que representen escenes de la vida quotidiana, de la feina al camp, d’animals o éssers mitològics. Igualment interessant que les titelles és la música que acompanya l’espectacle, cantada i tocada en directe amb instruments tradicionals.

Després de l’espectacle de tornada cap a l’hostal ens van parar tres estudiants i ens van explicar que tenen deures d’anglès i necessitaven la nostra ajuda. Els deures consisteixen en fer un vídeo explicant-li a un estranger la història del llac. A hores d’ara ja ens deu haver vist una classe sencera. Pel que vam entendre, un heroi vietnamita lluitava per alliberar-se dels xinesos però necessitava ajuda. Del llac, en va sortir un déu en forma de tortuga daurada i li va entregar una espasa màgica amb la que derrotar els seus enemics. Un cop aconseguida la victòria, però, la va haver de retornar i per això se l’anomena llac de l’espasa restituïda. El Pol va fer el vídeo amb una noia i després l’Anna va haver de fer el mateix amb un noi. Van explicar la història amb les mateixes paraules, fet que demostra que se l’havien après de memòria del mateix escrit. Vam xerrar una estoneta amb ells i ens vam acomiadar amb dos petons, fet que els va fer molta gràcia i creiem que una mica de vergonya. Després d’això ja era bastant tard, així que vam acabar de donar la volta al llac i vam anar cap a l’hostal.

L’endemà ens vam llevar tranquil·lament i vam anar al temple de la literatura dedicat a Confuci. És un dels llocs més importants de Vietnam, tant per la seva importància històrica, cultural com espiritual.
El temple és molt antic i venerat, ja que va ser construït l'any 1070 per retre tribut a Confuci. Des de la creació del Temple de la Literatura, s'ha utilitzat com a universitat, de fet, era el lloc escollit on es formava als mandarins i a les elits encarregades de dirigir el destí del Vietnam. El Temple de la Literatura va ser la primera universitat del Vietnam.

Després vam anar al mausoleu de Ho Chi Minh, on s’hi pot veure el seu cos ben conservat, però estava tancat. De fet, vam intentar anar-lo a veure altres vegades però entre que no està obert cada dia i que quan sí ho està és només durant unes poques hores ens vam quedar sense veure l’heroi nacional personalment. El recinte està molt ben vigilat i cuidat, així que era difícil colar-s'hi.

Per compensar vam aprofitar per veure la pagoda d’un sol pilar, no molt lluny d’allà. La original era del segle XI. L'actual és una reconstrucció de mitjans del segle XX, ja que va ser incendiada pels francesos al 1954 quan van haver d'abandonar Hanoi al ser expulsats de Vietnam. És un edifici petitó situat sobre un estany amb flors de lotus.

Vam tornar cap al centre, vam sopar i vam anar a buscar les motxilles per anar a l’estació de tren a agafar el sleeping tren cap a Sapa. Aquella nit vam conèixer l’Alicia i el Vincent, que ens aniríem trobant més vegades. 

La resta de visites a la capital van ser fugaces: unes poques hores per esmorzar el dia que anàvem de Sapa a Halong i l’últim dia per agafar l’avió que ens portaria de retorn cap a Bangkok. Sumant totes tres estades ens vam fer els carrers del centre caminant un munt de cops i ens el coneixem molt bé. La gent ens havia dit que era una ciutat caòtica i sorollosa, però nosaltres li vam saber trobar altres facetes i en guardem un bon record. De fet, el que més ens va agradar de Hanoi va ser passejar pels seus carrers, pels mercats, entrar a les botigues, veure el dia a dia de la gent, com cuinen, com mengen, com parlen i com de vegades es criden.

DE NINH BINH

Ens vam acomiadar de Ha Long per agafar el bus cap a Ninh Binh. Només ens quedaven dos dies a Vietnam i els volíem aprofitar al màxim! Vam arribar a Ninh Binh cap a les 5 de la tarda després d’un viatge en bus híper llarg. A l’arribar volíem anar caminant fins a l’hotel però vam trobar-nos amb més complicacions de les que preveiem. Mirant el mapa de google l’hotel no semblava que estigués gaire lluny però era una enganyifa. El punt que ens indicava estava en el carrer correcte però no en el bon número. Això passa bastant perquè molts cops els edificis tenen números com per exemple el 32, el 32A, el 32A1, 32A2, etc. I al final el mateix google es perd. Com per no perdre’ns nosaltres. Al final, després de caminar més de 200 números per aquell carrer i deixar enrere tot el que semblava cèntric vam arribar a l’adreça que buscàvem. Donat que estàvem a l’adreça que deia a internet i que el nom de l’hotel era el mateix, suposàvem que érem al bon lloc. Però no. A dins ens va rebre una dona que no parlava res d’anglès i ens volia fer pagar per l’habitació. Li vam explicar en va que nosaltres ja havíem pagat al fer la reserva però ella es limitava a regatejar-nos el preu. Com que no ens enteníem vam trucar al telèfon que hi havia a la pàgina d’internet i ens va respondre un home que ens va dir que no ens moguéssim d’allà, que al cap de 5 minuts ens passaria a buscar. Ens vam esperar fins que van arribar dos homes amb dues motos i ens van explicar que ens portarien a un altre hotel, que tampoc era el que havíem reservat, perquè, segons deien, a l’altre no hi cabíem. Total que els hi vam fer cas i vam pujar cadascú en una moto i efectivament ens van portar a un altre hotel més cap al centre de la ciutat. Com que vam veure que l’hotel estava bé i a sobre més ben situat no ens vam queixar. Vam sortir guanyant amb el canvi. Aquestes peripècies amb els hotels només et poden passar aquí. Després vam sortir a sopar prop de l’hotel.

El dia següent ens vam llevar a les 7 del matí, vam esmorzar i vam llogar una moto per anar a Trang An, un parc natural que es visita amb barca pel riu i havíem llegit que era molt maco. Només arribar-hi i comprar els tiquets vam pujar a una barqueta de rems en la que ja hi havia una senyora, amb el barret vietnamita de rigor, que ens va portar remant a veure el parc. Com que era ben d’hora estàvem tot sols. Només començar les vistes ja eren meravelloses, sempre rodejats de muntanyes rocoses empinades de l’estil de la badia de Ha Long. Durant el viatge pel riu, que van ser unes dues hores i mitja, vam travessar amb la barca unes 5 coves formades per l’erosió de l’aigua del riu sobre les roques. Són realment espectaculars, però tant baixetes que en algun moment ens vam haver d’ajupir per no donar-nos un coscorrón. Durant el trajecte també vam parar a veure tres temples que només els pots visitar si hi arribes en barca. Quan ja portàvem una estona ens vam adonar que dins la barca hi havia dos rems amb els que podies remar i així ajudar a la pobra dona. Vam remar una estona, però cada cop que entràvem en una cova la senyora ens deia que deixéssim de remar, ja que no ho fèiem prou bé com per maniobrar la barca dins les coves estretes. Ens va encantar la visita, a l’estar solets vam poder gaudir del paisatge i de la tranquil·litat que es respirava. El riu estava molt calmat i el passeig amb barca es feia molt agradable. A l’acabar li vam donar una propina a la senyora que s’havia passat tota l’estona remant i sempre tenia un somriure.

Després, vam tornar a agafar la moto per anar a un mirador a uns 15 minuts d’allà. Vam pujar unes quantes escales, però l’esforç es va veure compensat per les vistes de tot Ninh Binh. Vam estar una bona estona asseguts contemplant el paisatge i com les cabres feien equilibris per menjar dalt de les muntanyes. Des d’allà dalt es veien perfectament els camps d’arròs i el riu entre les muntanyes de pedra, així com la ciutat i els poblets. 

Encara ens quedaven coses per veure i encara havíem de dinar. Així que vam anar a menjar en un restaurant vietnamita de per allà. Ens van servir carn de cabra amb arròs, com no, i pinya, i un altre plat de verdures. Després, amb la panxa plena, vam anar a visitar la Bich Pagoda, en la que hi ha tres temples al llarg d’unes escales. L’arquitectura dels temples era d’influència xinesa i tampoc no hi havia quasi ningú, així que vam estar molt tranquils. 

Ja se’ns havia fet una mica tard i vam haver de tornar a l’hotel per agafar la furgoneta cap a Hanoi. Havíem decidit de passar allà l’última nit abans d’agafar el vol cap a Bangkok. Vam arribar a Hanoi que ja era negra nit. Havia estat un dia molt llarg i estàvem bastant cansadets.

La visita a Ninh Binh va ser ràpida, encara que creiem que la vam encertar en anar-hi. És un dels llocs més famosos del nord de Vietnam, però no ens vam trobar amb gaires turistes. Ens hagués agradat poder estar-hi més dies i veure-ho amb més tranquil·litat, però després hauríem d’haver pagat la multa a la frontera per haver-nos passat de dies. I millor no discutir amb els vietnamites, que quan s’enfaden fan por.