De Jogjakarta vam agafar el tren per anar a Probolingo, el poble per fer l’excursió cap el volcà Bromo. Un dels 143 volcans que es troben en actiu a l'arxipèlag d'Indonèsia, un país constituït per milers d'illes que s'assenten sobre una de les zones de la Terra amb major activitat sísmica i volcànica: el Cinturó de Foc del Pacífic. Vam trigar unes 8 hores per recórrer 400 km. Com podeu imaginar el tren no era l've ni molt menys.
Un cop a Probolingo una furgoneta ens va portar fins on teníem l’hotel. Va ser un dia de viatge. Indonèsia és gegant i ni els trens ni els cotxes van molt ràpid. Així que cada cop que et vols moure d’un lloc a l’altre et passes tot el dia per fer el trajecte.
L’endemà, ens vam llevar a les 4 del mati per anar al mirador a veure la sortida del sol i el volcà Bromo. Vam pujar a un 4x4 i un cop vam ser dalt de la muntanya hi havia tanta boira que no es veia res! Quina llàstima... els turistes igualment es feien mil fotos amb la boira. Nosaltres ens vam fer una foto i vam anar a prendre un te per escalfar-nos, ja que feia bastant de fred en comparació a les temperatures que ara estem acostumats.
Després vam anar al Bromo i vam pujar fins el cràter del volcà a 2.392 metres d'altura. Continuava fent bastant de fred i una mica de vent, però com a mínim vam poder veure el volcà. El cràter és enorme i de tant en tant surten fumerades que escalfen l’ambient. El 2004 el Bromo va entrar en erupció i van morir dues persones colpejades amb roques disparades per l'explosió. Pots pujar fins a dalt amb cavall també, si no tens ganes de caminar.
En acabar, vam tornar a l’hotel a dutxar-nos i a esmorzar i vam continuar el viatge cap a un altre volcà, el Kawah Ijen. Vam arribar al poble base del volcà i ja vam anar a dormir, ja que l’endemà ens havíem de llevar encara més d’hora, a la una de la matinada, per poder veure el foc blau, ja que és només de nit quan el volcà Kawah Ijen, allibera unes flamarades de color blau. Així que vam pujar amb les llanternes del mòbil fins als 2.386 metres d'altura que té el volcà. Sort que darrere venien unes noies xines super preparades amb el seu frontal i ens il·luminaven el llarg camí. Un cop al cim ens vam posar les màscares de gas i vam entrar al cràter.
La peculiaritat d'aquest volcà és la descomunal acumulació de sofre que alberga en el seu interior. Un elevat percentatge d'aquest element químic emergeix en estat líquid i descendeix creant rius vermellosos que es solidifiquen i cristal·litzen en contacte amb l'atmosfera; s'originen així grans blocs de color groc intens. Una altra gran part del sofre, però, és projectada en estat gasós que és el que fa que es puguin veure de nit aquests focs brillants i blaus. Nosaltres vam estar dins el cràter una hora i mitja veient l’espectacle del foc blau.
No és fàcil estar dins del cràter, sovint tot i amb les màscares l'aire és irrespirable i el gas és molt irritant i de vegades el fum és tan espès que no distingíem ni les nostres pròpies mans. No ens podem ni imaginar la vida dels centenars de miners que treballen a l'interior del cràter arrencant i transportant els pesats blocs de sofre sense cap tipus de mecanització ni de protecció. Els miners comencen a treballar a les tres del matí, arrenquen blocs de sofre a la vora del llac, dins del cràter, i els transporten fins al cim. Des d'allà el sofre es transporta a l'oficina de l'empresa PT Candi Ngrimbi, que explota la mina des de 1967 i que els paga uns cinc cèntims d'euro per cada quilo de sofre. Quan estàvem dins el cràter sentíem els cops de pala dels miners que picaven el terra per extreure el sofre. Després els vèiem pujant el cràter carregats amb els blocs de sofre sobre dos cistelles de bambú unides per un pal que carreguen sobre les seves espatlles. Porten entre 70 i 90 quilos per viatge, un pes que molts cops supera el seu, i fan uns dos viatges al dia per poder cobrar al final de la jornada entre 4 i 8 euros, la qual cosa és bastant més del que guanyarien en la majoria dels treballs disponibles. L'empresa explotadora, com el seu nom indica, tenen tots els treballadors sense contracte, ni assegurança ni tan sols màscares protectores. Tot i que el Kawah Ijen no ha entrat en erupció de forma important des del 1936, en els últims 40 anys han mort 74 miners com a conseqüència de les freqüents explosions que allibera de forma sobtada, grans núvols de sofre i flamarades de fins a cinc metres d'altura. Resumint una feina molt i molt dura.
L’experiència d’entrar al volcà ens va agradar tot i les condicions. Es va anar fent de dia mentre sortíem del volcà i cap a les 9 del matí ja estàvem a la furgoneta anant cap al ferri que ens portaria a Bali. Va ser un dia extremadament llarg!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada