DE LA PLATJA DE CAMBODJA

Després de varies setmanes viatjant per aquests països tant calorosos trobàvem a faltar el mar i poder-nos banyar i refrescar-nos. Per tant ens vam dirigir cap al sud de Cambodja amb la Marta i la Pili. En un dia vam fer quasi 500 quilòmetres de bus. Del poble flotant vam agafar una barca que ens portés a Krakor, una petita població a tocar del llac. D’allà no sortien busos que anessin directament cap al sud, tots passaven per la capital, Phnom Penh. Així que no vam tenir més remei i vam agafar el primer bus. Al cap d’unes 4 hores vam entrar a Phnom Penh, però encara ens quedava una horeta més de cues per arribar al centre de la ciutat. En aquestes capitals asiàtiques sempre hi ha moltíssimes retencions i per entrar o sortir se’t fa una eternitat. Un cop va parar el bus vam sortir els quatre escopetejats i vam caminar, amb les motxilles i la solana que queia, uns trenta minuts fins la parada d’autobusos. Allà vam comprar el bitllet per anar fins al sud del país. El primer bus sortia al cap d’uns 15 minuts i encara no havíem dinat. Vam entrar al primer supermercat que vam trobar i vam arreplegar a corre-cuita una barra de pa, uns quesitos, tomàquets cherry, unes pomes, unes galetes i una bossa de patates. Al sortir el bus ja estava quasi a punt de marxar, però vam arribar a temps! Per un moment ens vam sentir com els de Pequín Express. Vam dinar dins el bus. Sort de la navalla suïssa del Pol, que ens va ser molt útil per obrir el pa i untar els quesitos. Vam fer unes 5 hores més de bus i al arribar ja era negra nit. 

El primer dia a Sihanoukville, una ciutat bastant turística a la vora del mar, ja vam banyar-nos a dues platges diferents. Al ser tant turística ens pensàvem que la platja estaria a petar, però ni molt menys. Quasi no hi havia ningú. Són platges molt llargues de sorra molt fina i blanca. L’aigua estava bastant clara i això sí, molt molt calenta. Només li faltaven les bombolles per fer un jacuzzi. Els dies que vam passar a Sihanoukville bàsicament el que vam fer és estar tirats a la platja, llegint, banyant-nos i prenent algo als xiringuitos. En definitiva gaudint de la vida. La Marta fins i tot es va fer fer un massatge mentre estàvem asseguts en un bar. 

Des de Sihanoukville els quatre vam decidir d’agafar una barca per anar a l’illa de Koh Rong i passar allà uns quants dies més. És una illa bastant grandeta i verge. Només hi ha un punt on hi ha alguns hotelets i restaurants, però tota la resta de l’illa és una selva molt frondosa. 

El primer dia a l’illa, vam pillar una barqueta i vam anar a fer snorkel. Ens va encantar, perquè vam veure un munt de peixos de molts colors i mides diferents. També vam veure eriçons, crancs, anèmones i meduses. No volíem marxar d’allà ni parar de mirar dins l’aigua! Després amb la mateixa barqueta vam anar a pescar d’una manera una mica rudimentària. Però el Pol va pescar dos peixitos! Un el vam poder tornar a deixar al mar, però l’altre ja estava quasi mort i el conductor el va ficar en una galleda plena d’aigua. El conductor en va pescar deu o més. Després la barca ens va deixar a la Long Beach, en principi la millor platja de l’illa. Una platja quasi deserta molt molt llarga. Vam estar allà prenent el sol i després ens vam menjar els peixos pescats a la brasa. Realment estaven molt bons. Vam veure una espectacular posta de sol dins la barca. Més tard, quan ja era fosc vam intentar anar a veure un fenomen bastant especial d’aquesta illa. La luminescència del plàncton. En bones condicions es pot veure l’aigua brillant i pots banyar-te entre el plàncton. Al sortir se’t queda enganxat al cos i sembles un d’aquells bitxos blaus d’avatar. Però en el nostre cas la lluna il·luminava massa i no sabem molt bé si era la bona època, així que pràcticament no el vam veure. Sota l’ombra de la barca al moure l’aigua amb les mans veiem petits punts que s’encenien, il·luminant per un segon amb una lluentor blavosa. Però això és tot. La veritat és que no vam sortir molt satisfets, sabent que en bones condicions pot ser uns dels moments més impressionants del viatge.

L’endemà vam decidir fer l’excursió que creua l’illa fins arribar a la platja Long Beach. Ens vam llevar a una hora decent i després d’esmorzar una sopeta vam començar la ruta. Són uns 45 minuts caminant pel mig de la selva. El camí no té pèrdua ja que està indicat amb xancles clavades als arbres. Al cap de poc de sortir ens vam creuar amb una família que el feia en direcció contrària. Els nens anaven descalços o sigui que vam pensar que el camí no seria molt difícil. En realitat el camí puja i puja i puja i quan ja estàs prop de l’altra costa baixa tan abruptament que hi han posat cordes per què t’hi agafis. Per sort no vam fer el camí sols, sinó que vam gaudir de la companyia de dos gossos de l’illa que a l’arribar es van banyar amb nosaltres i tot i després van fer de guardians de les tovalloles. Al final però, com que no els fèiem cas, ens van fer el salt amb uns altres turistes. 

Quan ens vam anar a posar el banyador, vam veure que ens l'havíem deixat a l'hostal! Quin desastre... sort que a la platja no hi havia ningú i ens vam poder bayar amb roba interior. Vam estar tot el dia pràcticament sols en una platja immensa banyant-nos però sense prendre massa el sol per por de cremar-nos. Després de dinar vam voler anar a passejar una estona però va ser impossible perquè ens van començar a atacar uns insectes que no sabem com es diuen però que són molt pitjors que els mosquits. Són petits, meitat negres meitat blancs, i mosseguen i xuclen la sang. A més no els veus fins que no els tens al damunt i n’hi havia moltíssims. Ens vam haver de capbussar a l’aigua perquè ens deixessin en pau. A les 6 de la tarda, amb la posta de sol de fons vam agafar un vaixell que donava la volta a l’illa per tornar cap a l’hostal. 

L’endemà vam marxar de l’illa per fer camí cap a la que seria la nostra última parada a Cambodja, Phnom Penh. Ens vam acomiadar de les madrilenyes que encara es quedaven uns dies més fent el vago abans de tornar cap a Espanya i ens vam prometre tornar-nos a veure a la madre patria. Aviam si és veritat!

DEL POBLE FLOTANT DE KOMPONG LUONG

Mentre estàvem a Battambang, les nostres noves amigues, la Pili i la Marta, ens van parlar d’un poble flotant que hi havia en un llac de camí cap a Phnom Penh. El llac en qüestió és el Tonlé Sap, que és el més gran de tot el sud-est asiàtic, sobretot durant l’estació de pluges ja que canvia de mida durant l’any, i on hi ha no un sinó diversos assentaments de gent. Alguns són pobles que durant l’estació seca estan a terra, però que amb la crescuda del llac queden inundats. Ha de ser ferragós haver de tenir moto i barca al garatge de casa. En canvi, altres pobles com el de Kompong Luong, el que nosaltres vam visitar, floten tot l’any i poden fins i tot canviar de posició. Així doncs vam decidir d’anar-hi tots junts i vam agafar l’autobús fins a Krakor, un poble a la riba del llac. Fent gala de la seva puntualitat, el bus que havia de sortir a dos de deu va acabar sortint a les onze. Mentre sortíem de la ciutat des de dins l’autobús vam veure camionetes plenes a vessar de noies i dones que semblava que sortissin o anessin a treballar. En un sol camió podia haver-hi més de 60 persones. Vam suposar que per aquí es deu fabricar part de la roba que portem.

El viatge en autobús no era especialment llarg però es va fer llarg igualment, sobretot perquè tenen la mania de posar pel·lícules amb el volum al màxim. Als cambodjans no sembla importar-los i es passen el viatge mirant el televisor i fins i tot rient. Des del nostre punt de vista hauria de pujar molt el nivell per a què poguéssim veure una pel·lícula cambodjana. El que vam fer va ser posar-nos els taps per les orelles que fem servir per dormir. La Pili i la Marta no sabem com ho van suportar. 

Un cops arribats a Krakor vam dinar i vam anar fins a la llera del llac. Els conductors de tuk-tuk no ens volien rebaixar el preu amb l’excusa de que la carretera era molt dolenta. I tenien tota la raó. Vam patir bastant per no caure del tuk-tuk. Les filles del conductor anaven també amb nosaltres.

Des d’allà un home ens va portar en barca fins a la homestay, que bàsicament és una casa particular on et deixen una habitació per a quedar-t’hi a dormir. La casa on vam dormir era molt bàsica. Tenia una entrada principal amb una taula i una hamaca i quatre habitacions amb un matalàs a terra i una mosquitera. El lavabo era un forat que donava al llac. 

El que tenen els pobles flotants és que no pots sortir a passejar o sigui que vam passar el que quedava de tarda xerrat i mirant com vivien a la casa del davant. Vam veure com feien la bugada amb l’aigua del llac. Després la nena va sortir a rentar els plats amb la mateixa aigua. Després es va ensabonar els cabells i les parts del cos que no li cobria la roba i per esbandir-se es va llençar a l’aigua. De fet és molt pràctic això d’estar rodejat d’aigua, tot i que en aquesta aigua hi passin vaixells amb motors de benzina i hi flotin tota mena de plàstics. Tot i que aigua corrent no en tenen, no hi ha cap problema amb l’electricitat. Cada casa està equipada amb els seus panells solars. Les comparacions són odioses però realment des d’Espanya ens hauríem d’avergonyir d’estar més endarrerits que ells en aquest aspecte. 

Mentre xerràvem a la Marta se li va acabar el tabac, però al cap de poc va passar una senyora amb una barca plena de coses. La seva barca era un supermercat flotant. La Marta la va parar i va poder comprar tabac. Realment molt pràctic.

Vam dormir i l’endemà el mateix senyor de la casa ens va portar amb la seva barca a fer un volt pel poble. Vam poder veure l’església, el temple, el centre de salut (tancat), l’escola, la comissaria de policia, diverses botigues i com la gent passava l’estona contemplant des de les seves cases les barques que passaven. Ens va sorprendre molt veure gossos dins les cases flotants, però quan ens pensàvem que no podien sortir d’allà en vam veure un en una barca amb el seu amo. Els gossos aquí també estaven molt adaptats a la vida flotant. També vam veure nens i nenes banyant-se i jugant amb l’aigua que ens saludaven quan passàvem amb la barca.

La vida de la gent semblava molt tranquil·la i amb poques coses a fer i per les que preocupar-se. Tot i això nosaltres vam preferir continuar el viatge per terra ferma.