DE LA FRONTERA ENTRE LAOS I CAMBODJA I DELS PRIMERS DIES AL PAÍS

Després d’un dia descansant a la piscina de l’hotel vam poder agafar forces per a atrevir-nos a creuar la frontera. Tal com havíem encarregat un tuk-tuk ens va venir a recollir a l’hotel i ens va treure de l’illa. Ens va deixar en un bar amb altres turistes on ens passaria a buscar una furgoneta en un temps indeterminat i ens portaria fins la frontera. El primer de tot és sortir de Laos. Els agents de la frontera et demanen dos dòlars per posar-te el segell. No sabem fins a quin punt és legal però com que tenien el nostre passaport vam optar per no discutir. Un grup de turistes anglesos va optar per donar-li 40$ per cap al guia i deixar que ho fes tot ell. Però nosaltres havíem vingut a jugar! Després del check-out estàs en una espècie de terra de ningú que has de creuar a peu sota el sol. És divertit de veure com ve una moto i s’endú el guia mentre tu et quedes allà caminant amb cara de tonto. Només arribar a l’altra et volen tornar a cobrar per un rigorós control mèdic que consisteix en prendre’t la temperatura. Com que sabíem que això no era ni oficial ni legal ni seriós vam dir-los que no el pensàvem fer i li vam donar l’esquena per seguir el periple burocràtic. Com que ells també saben que robar no està bé no et protesten gaire. Després omples els papers del visat i pagues, 35$ per 30 dies i ja estàs dins. No sabem si és que era l’hora de dinar o què però els agents no paraven de ficar-nos presses. A l’Anna ni la van mirar per veure si era la del passaport, però l’important era que ja teníem el passaport segellat. Al sortir de l’edifici un home et demana el passaport per tornar-ho a comprovar i quan puges a la furgoneta aquesta torna enrere perquè tothom ensenyi el passaport un altre cop. Una mica pesat.

Aquesta furgoneta ens va portar a un restaurant on hi havia una munió de turistes esperant. Vam demanar per menjar (arròs!) i quan anàvem per la meitat ens van avisar de que el nostre bus ja marxava. Així vam conèixer el sistema d’autobusos cambodjà: i nosaltres que ens queixàvem del Soler i Sauret! Pel que hem pogut verificar més tard, no es pot estar mai segur de l’hora de sortida ni molt menys de l’hora d’arribada. El bus va començar a donar voltes per la ciutat recollint gent i més gent, tant turistes com locals, i també capses, paquets i maletes. A destacar les estàtues de fusta fetes a mà que representaven unes carpes de riu. El bus es va seguir omplint fins que la gent va haver de compartir seients, col·locant 5 persones en 4 seients. Fins i tot els cambodjans començaven a queixar-se. Finalment vam sortir de la ciutat. Amb el bus ple a vessar ens queda un llarg camí per endavant fins a Kratie, no pels quilòmetres que ens separen, que tampoc són molts, sinó perquè el bus va a 40 per hora i la carretera, en fi, és bastant tortuosa.

Des de la frontera, durant el dinar i dins el bus vam estar xerrant amb un noi francès que venia a Cambodja per a treballar al bar d’un amic seu. Havia agafat l’hàbit d’escriure cada vespre el que havia fet durant el dia en un quadern on dibuixava i escrivia amb una lletra menudíssima. Vam passar el viatge fullejant-lo per distreure’ns. Ens quedem amb una frase: “Rester c’est exister, voyager c’est vivre”.

Arribem a Kratie a les 17:30h per fi! Sort que estàvem atents i anàvem mirant el google maps i la ubicació d’on érem, que sinó ens haguéssim passat de poble, ja que ni el conductor ni ningú et diu on estàs. Ens acomiadem i compadim del noi francès a qui encara li queden bastantes hores de ruta. Després de caminar 5 minutets arribem a l’hotel a Kratie i sorpresa! No hi ha llum en tot el carrer i tampoc saben quan tornarà. I a les 18h ja és pràcticament de nit... Així que ens esperem admirant la posta de sol i ansiant la dutxa.

A part d’aquest petit contratemps inicial, Kratie ens va agradar molt. Com a ciutat no és gens turística. Vam visitar pel centre i també vam passejar pel mercat. Vam poder veure els sacs d'arròs immensos, el peix assecat, les verdures súper ben posades... Nosaltres vam comprar fruita.
És molt curiós veure com arriben amb la seva moto a la parada del mercat i sense baixar-se de la moto diuen el que volen, paguen i se’n van.
Era un mercat realment autèntic i érem els únics turistes que hi havia.

Després de dinar, ens vam endinsar pels carrers una mica allunyats del centre. Carrers sense asfaltar, amb cases de fusta i molts nens, motos, gossos, vaques, gallines, etc. Vam estar unes dues hores passejant i ens van saludar més vegades que en tota la nostra vida. Tots els nens se'ns apropaven i ens deien "Hello! What’s your name?". Eren tots molt simpàtics i realment semblen feliços. Fan molta vida amb la família i amb els altres nens veïns. Juguen a tirar-se xancletes, a perseguir-se o a la pilota vietnamita. Realment ens va agradar molt la passejada, tot i que es fa dur veure la pobresa i sobretot la diferència de nivell de vida dins un mateix poble. També vam poder constatar lo brut i deixat que està tot.

DEL QUE ENS HA DEIXAT LAOS

De Laos ens enduem un seguit de petites imatges que acaben conformant la impressió general que ens ha deixat el país:

La bandera comunista onejant arreu, les enormes mamelles de les gosses pendulant pengim-penjam d’una banda a l’altra, les atrocitats de la guerra, les teranyines enormes que sustenten aranyes també enormes, la unida vida familiar compartida en un sol espai on els nens intenten ajudar al màxim als adults, l’inevitable rancor que sorgeix al pensar en la història, la quantitat de bombes que es van llançar i que encara queden, les pròtesis, el Mekong, la vida calmada de les illes, el soroll i la brutícia de la capital, el paisatge magnífic del nord rodejat de muntanyes, treure un milió i mig de kips dels caixers, les postes de sol, la poca visió comercial laosiana, la beerlao, l’sleeping bus, els conductors que sempre piten, els inacabables camps d’arròs, el bany a les cascades, les enormes cucarachas, els passeigs en bici pel camp, els gossos que et persegueixen, les patates fregides del bar Utopia, la passejada amb barca i el posterior naufragi pel Mekong, les excursions amb moto, les tempestes inesperades, les carreteres de corbes sense asfaltar pel costat d’un precipici, la senzillesa de la gent... Esprem tornar-hi algun dia!

DEL SUD DE LAOS

Tal com havíem promès aquest post ha de començar explicant la dura experiència del nostre primer viatge amb sleeping bus. Ja només de veure’l per fora no transmetia molta confiança: el vidre del conductor estava tot trencat i el bus era més vell que nosaltres. L’interior no era millor. Llits de metre seixanta un pèl més amples que un llit individual per a dues persones. Si viatges sol ja et val pillar les dues places o hauràs de compartir el llitet amb un desconegut durant 12 hores. A l'haver dividit el bus en dos pisos el sostre es queda bastant lluny d'aquest metre seixanta. Com a mínim els 16€ del bitllet inclouen un sandvitx de carn que l’Anna no es va atrevir ni a tastar. El bus anava replet de turistes amb els que vam simpatitzar en la desgràcia. Cap d’ells no va dormir. Ni una polonesa que es va empastillar. La carretera estava plena de sots, però això no era el pitjor. El conductor era un inútil que no sabia mantenir el volant recte i anàvem de banda a banda del llit fotent-nos hòsties contra la paret i entre nosaltres. Per si no n’hi havia prou, a les 4 de la matinada el bus es va espatllar i va parar al mig del no res perquè sortia fum del motor. Just en aquell moment el Pol es va adormir ja que per fi el bus s’estava quiet. Però l’Anna estava massa desvetllada i va baixar del bus amb la resta dels passatgers. El conductor va intentar arreglar el motor però no se’n va sortir. Així que vam estar una hora i mitja parats esperant que ens vingués a rescatar un altre bus. Vam veure la sortida del sol entre vaques i gallines asseguts a l’asfalt. Tothom s’estava morint de gana i son com un Sims mal cuidat.

Per fi vam arribar a Paksé (sud de Laos) a les 9 del matí amb dues hores de retard. Vaya tela! Quasi no havíem dormit, però tot i així vam aprofitar bé el dia. Després de deixar les coses a l’hotel i dutxar-nos vam llogar una moto per anar a la cascada de Tad Yuang a uns 10 km de Paksé. 10km amb una moto semi-automàtica es fan molt llargs, i més s’hi has d’anar esquivant tota la fauna del país. D’aquestes cascades diuen que són les més altes del sud-est asiàtic; de moment el que sí que són és les més cares. No està permès de banyar-s’hi degut a la força amb la que cau l’aigua.

Després de dinar vam agafar la moto per tornar i va començar a diluviar. Les gotes se’ns clavaven com agulles a la carn i vam acabar empapats! Però aquí tal com plou, surt el sol i ens vam assecar de seguida. A l’arribar a Paksé vam anar a visitar el gran buda daurat que hi ha al costat del riu per contemplar les vistes de la ciutat i del Mekong. L’Anna queia de son o sigui que vam sopar i a dormir!

El que més ens va agradar del sud de Laos van ser les anomenades 4.000 illes. Quasi a tocar a la frontera amb Cambodja el riu Mekong s’eixampla i es formen un munt d’illes. Moltes d’aquestes illes en la temporada de pluja, que va del mes de maig al mes de novembre, estan completament enfonsades dins l’aigua. Però igualment quan vam anar nosaltres n’hi havia moltíssimes. Només poques illes estan habitades. Nosaltres vam decidir quedar-nos a dormir a l’illa més gran de totes, l’illa de Don Kong. Vam trobar un hotel molt bé de preu i amb piscina inclosa! Així que només arribar va ser el primer que vam fer. Banyador i a l’aigua!

L'hotel a més estava al costat del riu i les vistes eren precioses. A més, el Pol es va fer amic d'una mini gosseta que corria per l'hotel i que ens acompanyava a tot arreu.

Per la tarda quan ja no feia tanta calor vam llogar una bici per 50 cèntims (després de regatejar) i vam anar a fer una volta amb bici per l’illa. La vida dels habitants de l’illa és molt tranquil·la i simple, i quasi tothom treballa als camps d’arròs. Els carrers no estan asfaltats i la majoria no tenen llum. Això sí, el temple mai falta. Vam passejar amb la bici fins que es va començar a fer fosc, cap a les sis de la tarda. La posta de sol pels camins del centre de l’illa, entre els camps d’arròs i les cases de fusta va ser impressionant.

El dia següent vam agafar una barca per anar a visitar les altres illes més petites. A l’illa de Don Khon vam també llogar una bici i vam anar a les cascades de Khone Phapheng, que son les més caudaloses del sud-est asiàtic. En aquesta illa també vam poder veure les restes d’un ferrocarril construït el 1894 pels francesos. La via va ser construïda perquè les cascades son tan grans que els era impossible passar-les amb vaixell.

De tornada a Don Khong amb la barca, vam patir un petit naufragi al mig d’una de les illetes del riu Mekong, ja que el motor es va trencar a mig camí. Després de diversos intents fallits per arreglar-lo, el conductor va trucar perquè aparegués una altra barca a rescatar-nos. Mentrestant, vam estar xerrant amb la gent amb qui compartíem la barca. Dues parelles d’holandesos d’uns 60 anys i pico que estan fent un viatge amb 4x4 des d’Holanda fins a Singapur. Han creuat més de vint països i ens van estar parlant molt bé d’Iran. Van dir que havia estat el país que més els havia agradat (així que ens l’apuntem). Ens van donar l’adreça del seu blog per a poder donar-li un cop d’ull: “crusingtoasia.blogspot.com”, l’únic problema és que està escrit en neerlandès. Per fi va arribar la barca després de més d’una hora esperant i vam continuar el viatge. De tant en tant a la llera del riu anàvem veient gent que s'estava dutxant al riu, amb sabó i tot. Se’ns va fer de nit abans d’arribar a la nostra illa, ja que anàvem a contra corrent i per tant la barca també anava més a poc a poc. Quasi xoquem amb alguna de les illes, perquè realment no es veia res de res.

L’endemà al matí vam agafar una furgoneta fins la frontera amb Cambodja i ens vam acomiadar de Laos. Ha estat més curt que Tailàndia, però tot i així ens enduem un molt bon sabor de boca d’aquest país més salvatge i menys turístic.

Les peripècies del nostre primer creuament de frontera per terra són dignes d’explicar, però en el següent post!