DE LA FRONTERA ENTRE LAOS I CAMBODJA I DELS PRIMERS DIES AL PAÍS

Després d’un dia descansant a la piscina de l’hotel vam poder agafar forces per a atrevir-nos a creuar la frontera. Tal com havíem encarregat un tuk-tuk ens va venir a recollir a l’hotel i ens va treure de l’illa. Ens va deixar en un bar amb altres turistes on ens passaria a buscar una furgoneta en un temps indeterminat i ens portaria fins la frontera. El primer de tot és sortir de Laos. Els agents de la frontera et demanen dos dòlars per posar-te el segell. No sabem fins a quin punt és legal però com que tenien el nostre passaport vam optar per no discutir. Un grup de turistes anglesos va optar per donar-li 40$ per cap al guia i deixar que ho fes tot ell. Però nosaltres havíem vingut a jugar! Després del check-out estàs en una espècie de terra de ningú que has de creuar a peu sota el sol. És divertit de veure com ve una moto i s’endú el guia mentre tu et quedes allà caminant amb cara de tonto. Només arribar a l’altra et volen tornar a cobrar per un rigorós control mèdic que consisteix en prendre’t la temperatura. Com que sabíem que això no era ni oficial ni legal ni seriós vam dir-los que no el pensàvem fer i li vam donar l’esquena per seguir el periple burocràtic. Com que ells també saben que robar no està bé no et protesten gaire. Després omples els papers del visat i pagues, 35$ per 30 dies i ja estàs dins. No sabem si és que era l’hora de dinar o què però els agents no paraven de ficar-nos presses. A l’Anna ni la van mirar per veure si era la del passaport, però l’important era que ja teníem el passaport segellat. Al sortir de l’edifici un home et demana el passaport per tornar-ho a comprovar i quan puges a la furgoneta aquesta torna enrere perquè tothom ensenyi el passaport un altre cop. Una mica pesat.

Aquesta furgoneta ens va portar a un restaurant on hi havia una munió de turistes esperant. Vam demanar per menjar (arròs!) i quan anàvem per la meitat ens van avisar de que el nostre bus ja marxava. Així vam conèixer el sistema d’autobusos cambodjà: i nosaltres que ens queixàvem del Soler i Sauret! Pel que hem pogut verificar més tard, no es pot estar mai segur de l’hora de sortida ni molt menys de l’hora d’arribada. El bus va començar a donar voltes per la ciutat recollint gent i més gent, tant turistes com locals, i també capses, paquets i maletes. A destacar les estàtues de fusta fetes a mà que representaven unes carpes de riu. El bus es va seguir omplint fins que la gent va haver de compartir seients, col·locant 5 persones en 4 seients. Fins i tot els cambodjans començaven a queixar-se. Finalment vam sortir de la ciutat. Amb el bus ple a vessar ens queda un llarg camí per endavant fins a Kratie, no pels quilòmetres que ens separen, que tampoc són molts, sinó perquè el bus va a 40 per hora i la carretera, en fi, és bastant tortuosa.

Des de la frontera, durant el dinar i dins el bus vam estar xerrant amb un noi francès que venia a Cambodja per a treballar al bar d’un amic seu. Havia agafat l’hàbit d’escriure cada vespre el que havia fet durant el dia en un quadern on dibuixava i escrivia amb una lletra menudíssima. Vam passar el viatge fullejant-lo per distreure’ns. Ens quedem amb una frase: “Rester c’est exister, voyager c’est vivre”.

Arribem a Kratie a les 17:30h per fi! Sort que estàvem atents i anàvem mirant el google maps i la ubicació d’on érem, que sinó ens haguéssim passat de poble, ja que ni el conductor ni ningú et diu on estàs. Ens acomiadem i compadim del noi francès a qui encara li queden bastantes hores de ruta. Després de caminar 5 minutets arribem a l’hotel a Kratie i sorpresa! No hi ha llum en tot el carrer i tampoc saben quan tornarà. I a les 18h ja és pràcticament de nit... Així que ens esperem admirant la posta de sol i ansiant la dutxa.

A part d’aquest petit contratemps inicial, Kratie ens va agradar molt. Com a ciutat no és gens turística. Vam visitar pel centre i també vam passejar pel mercat. Vam poder veure els sacs d'arròs immensos, el peix assecat, les verdures súper ben posades... Nosaltres vam comprar fruita.
És molt curiós veure com arriben amb la seva moto a la parada del mercat i sense baixar-se de la moto diuen el que volen, paguen i se’n van.
Era un mercat realment autèntic i érem els únics turistes que hi havia.

Després de dinar, ens vam endinsar pels carrers una mica allunyats del centre. Carrers sense asfaltar, amb cases de fusta i molts nens, motos, gossos, vaques, gallines, etc. Vam estar unes dues hores passejant i ens van saludar més vegades que en tota la nostra vida. Tots els nens se'ns apropaven i ens deien "Hello! What’s your name?". Eren tots molt simpàtics i realment semblen feliços. Fan molta vida amb la família i amb els altres nens veïns. Juguen a tirar-se xancletes, a perseguir-se o a la pilota vietnamita. Realment ens va agradar molt la passejada, tot i que es fa dur veure la pobresa i sobretot la diferència de nivell de vida dins un mateix poble. També vam poder constatar lo brut i deixat que està tot.