Tal com havíem promès aquest post ha de començar explicant la dura experiència del nostre primer viatge amb sleeping bus. Ja només de veure’l per fora no transmetia molta confiança: el vidre del conductor estava tot trencat i el bus era més vell que nosaltres. L’interior no era millor. Llits de metre seixanta un pèl més amples que un llit individual per a dues persones. Si viatges sol ja et val pillar les dues places o hauràs de compartir el llitet amb un desconegut durant 12 hores. A l'haver dividit el bus en dos pisos el sostre es queda bastant lluny d'aquest metre seixanta. Com a mínim els 16€ del bitllet inclouen un sandvitx de carn que l’Anna no es va atrevir ni a tastar. El bus anava replet de turistes amb els que vam simpatitzar en la desgràcia. Cap d’ells no va dormir. Ni una polonesa que es va empastillar. La carretera estava plena de sots, però això no era el pitjor. El conductor era un inútil que no sabia mantenir el volant recte i anàvem de banda a banda del llit fotent-nos hòsties contra la paret i entre nosaltres. Per si no n’hi havia prou, a les 4 de la matinada el bus es va espatllar i va parar al mig del no res perquè sortia fum del motor. Just en aquell moment el Pol es va adormir ja que per fi el bus s’estava quiet. Però l’Anna estava massa desvetllada i va baixar del bus amb la resta dels passatgers. El conductor va intentar arreglar el motor però no se’n va sortir. Així que vam estar una hora i mitja parats esperant que ens vingués a rescatar un altre bus. Vam veure la sortida del sol entre vaques i gallines asseguts a l’asfalt. Tothom s’estava morint de gana i son com un Sims mal cuidat.
Per fi vam arribar a Paksé (sud de Laos) a les 9 del matí amb dues hores de retard. Vaya tela! Quasi no havíem dormit, però tot i així vam aprofitar bé el dia. Després de deixar les coses a l’hotel i dutxar-nos vam llogar una moto per anar a la cascada de Tad Yuang a uns 10 km de Paksé. 10km amb una moto semi-automàtica es fan molt llargs, i més s’hi has d’anar esquivant tota la fauna del país. D’aquestes cascades diuen que són les més altes del sud-est asiàtic; de moment el que sí que són és les més cares. No està permès de banyar-s’hi degut a la força amb la que cau l’aigua.
Després de dinar vam agafar la moto per tornar i va començar a diluviar. Les gotes se’ns clavaven com agulles a la carn i vam acabar empapats! Però aquí tal com plou, surt el sol i ens vam assecar de seguida. A l’arribar a Paksé vam anar a visitar el gran buda daurat que hi ha al costat del riu per contemplar les vistes de la ciutat i del Mekong. L’Anna queia de son o sigui que vam sopar i a dormir!
Per fi vam arribar a Paksé (sud de Laos) a les 9 del matí amb dues hores de retard. Vaya tela! Quasi no havíem dormit, però tot i així vam aprofitar bé el dia. Després de deixar les coses a l’hotel i dutxar-nos vam llogar una moto per anar a la cascada de Tad Yuang a uns 10 km de Paksé. 10km amb una moto semi-automàtica es fan molt llargs, i més s’hi has d’anar esquivant tota la fauna del país. D’aquestes cascades diuen que són les més altes del sud-est asiàtic; de moment el que sí que són és les més cares. No està permès de banyar-s’hi degut a la força amb la que cau l’aigua.
Després de dinar vam agafar la moto per tornar i va començar a diluviar. Les gotes se’ns clavaven com agulles a la carn i vam acabar empapats! Però aquí tal com plou, surt el sol i ens vam assecar de seguida. A l’arribar a Paksé vam anar a visitar el gran buda daurat que hi ha al costat del riu per contemplar les vistes de la ciutat i del Mekong. L’Anna queia de son o sigui que vam sopar i a dormir!
El que més ens va agradar del sud de Laos van ser les anomenades 4.000 illes. Quasi a tocar a la frontera amb Cambodja el riu Mekong s’eixampla i es formen un munt d’illes. Moltes d’aquestes illes en la temporada de pluja, que va del mes de maig al mes de novembre, estan completament enfonsades dins l’aigua. Però igualment quan vam anar nosaltres n’hi havia moltíssimes. Només poques illes estan habitades. Nosaltres vam decidir quedar-nos a dormir a l’illa més gran de totes, l’illa de Don Kong. Vam trobar un hotel molt bé de preu i amb piscina inclosa! Així que només arribar va ser el primer que vam fer. Banyador i a l’aigua!
L'hotel a més estava al costat del riu i les vistes eren precioses. A més, el Pol es va fer amic d'una mini gosseta que corria per l'hotel i que ens acompanyava a tot arreu.
Per la tarda quan ja no feia tanta calor vam llogar una bici per 50 cèntims (després de regatejar) i vam anar a fer una volta amb bici per l’illa. La vida dels habitants de l’illa és molt tranquil·la i simple, i quasi tothom treballa als camps d’arròs. Els carrers no estan asfaltats i la majoria no tenen llum. Això sí, el temple mai falta. Vam passejar amb la bici fins que es va començar a fer fosc, cap a les sis de la tarda. La posta de sol pels camins del centre de l’illa, entre els camps d’arròs i les cases de fusta va ser impressionant.
L'hotel a més estava al costat del riu i les vistes eren precioses. A més, el Pol es va fer amic d'una mini gosseta que corria per l'hotel i que ens acompanyava a tot arreu.
Per la tarda quan ja no feia tanta calor vam llogar una bici per 50 cèntims (després de regatejar) i vam anar a fer una volta amb bici per l’illa. La vida dels habitants de l’illa és molt tranquil·la i simple, i quasi tothom treballa als camps d’arròs. Els carrers no estan asfaltats i la majoria no tenen llum. Això sí, el temple mai falta. Vam passejar amb la bici fins que es va començar a fer fosc, cap a les sis de la tarda. La posta de sol pels camins del centre de l’illa, entre els camps d’arròs i les cases de fusta va ser impressionant.
El dia següent vam agafar una barca per anar a visitar les altres illes més petites. A l’illa de Don Khon vam també llogar una bici i vam anar a les cascades de Khone Phapheng, que son les més caudaloses del sud-est asiàtic. En aquesta illa també vam poder veure les restes d’un ferrocarril construït el 1894 pels francesos. La via va ser construïda perquè les cascades son tan grans que els era impossible passar-les amb vaixell.
De tornada a Don Khong amb la barca, vam patir un petit naufragi al mig d’una de les illetes del riu Mekong, ja que el motor es va trencar a mig camí. Després de diversos intents fallits per arreglar-lo, el conductor va trucar perquè aparegués una altra barca a rescatar-nos. Mentrestant, vam estar xerrant amb la gent amb qui compartíem la barca. Dues parelles d’holandesos d’uns 60 anys i pico que estan fent un viatge amb 4x4 des d’Holanda fins a Singapur. Han creuat més de vint països i ens van estar parlant molt bé d’Iran. Van dir que havia estat el país que més els havia agradat (així que ens l’apuntem). Ens van donar l’adreça del seu blog per a poder donar-li un cop d’ull: “crusingtoasia.blogspot.com”, l’únic problema és que està escrit en neerlandès. Per fi va arribar la barca després de més d’una hora esperant i vam continuar el viatge. De tant en tant a la llera del riu anàvem veient gent que s'estava dutxant al riu, amb sabó i tot. Se’ns va fer de nit abans d’arribar a la nostra illa, ja que anàvem a contra corrent i per tant la barca també anava més a poc a poc. Quasi xoquem amb alguna de les illes, perquè realment no es veia res de res.
De tornada a Don Khong amb la barca, vam patir un petit naufragi al mig d’una de les illetes del riu Mekong, ja que el motor es va trencar a mig camí. Després de diversos intents fallits per arreglar-lo, el conductor va trucar perquè aparegués una altra barca a rescatar-nos. Mentrestant, vam estar xerrant amb la gent amb qui compartíem la barca. Dues parelles d’holandesos d’uns 60 anys i pico que estan fent un viatge amb 4x4 des d’Holanda fins a Singapur. Han creuat més de vint països i ens van estar parlant molt bé d’Iran. Van dir que havia estat el país que més els havia agradat (així que ens l’apuntem). Ens van donar l’adreça del seu blog per a poder donar-li un cop d’ull: “crusingtoasia.blogspot.com”, l’únic problema és que està escrit en neerlandès. Per fi va arribar la barca després de més d’una hora esperant i vam continuar el viatge. De tant en tant a la llera del riu anàvem veient gent que s'estava dutxant al riu, amb sabó i tot. Se’ns va fer de nit abans d’arribar a la nostra illa, ja que anàvem a contra corrent i per tant la barca també anava més a poc a poc. Quasi xoquem amb alguna de les illes, perquè realment no es veia res de res.
L’endemà al matí vam agafar una furgoneta fins la frontera amb Cambodja i ens vam acomiadar de Laos. Ha estat més curt que Tailàndia, però tot i així ens enduem un molt bon sabor de boca d’aquest país més salvatge i menys turístic.
Les peripècies del nostre primer creuament de frontera per terra són dignes d’explicar, però en el següent post!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada