DE HOI AN I HUE

A les 7 del matí vam arribar a Hoi An, segons molta gent el poble més bonic de Vietnam. Com que plovia vam agafar un taxi fins l’hotel. Encara no estàvem acostumats a que plogués o sigui que ens vam pensar que pararia de ploure d’aquí poc. Que equivocats estàvem! Vam esperar que ens donessin l’habitació per poder dutxar-nos i deixar les coses i vam agafar una bici de l’hotel (eren gratis!). Vam anar amb la bici cap al centre de Hoi An i vam passejar per allà. Vam veure el mercat, el pont japonès i vam dinar en un restaurant hindú per variar una mica. 

Hoi An és famós per les seves sastreries i pelleteries que fan roba a mida, especialment de mudar, i sabates i jaquetes de pell. Així que com que no parava de ploure vam decidir entrar a les botigues i no ens vam poder resistir.  El Pol es va fer fer dos tratges. Un blau, amb armilla i tot, i la camisa blau clar i un altre negre amb la camisa blanca. Vam triar les teles (que com no eren les més cares) i vam decidir el disseny. Després li van prendre les mides. Va ser tot una experiència, hauríeu d’haver vist les noies que no arribaven al metre i mig posant-se de puntetes per mesurar-li les espatlles. L’Anna no va ser menys i va triar la roba per un vestit blau també a mida per quan hi hagi alguna ocasió especial. Un cop van tenir clares les mides i tot ens van dir que tornéssim al cap de dos dies per emprovar-nos-els. Nosaltres com que ens quedàvem allà quatre dies ens van dir dos dies, però si tens pressa t’ho poden tenir fet per aquella mateixa tarda. Són unes cracs! 

Després vam anar a la botiga del costat que era una sabateria on feien sabates, també a mida, i el Pol va triar unes sabates marrons de pell a joc amb el tratge blau. Per acabar ja de tenir tot el modelito complert. Li van prendre les mides resseguint en un full la silueta del peu i també ens van dir de tornar al cap de dos dies. 

Després de les compres nadalenques vam continuar passejant pel centre històric de Hoi An. De nit és molt bonic perquè està ple de fanals  il·luminats, i pots passejar per la vora del riu. Les cases són bastant antigues amb una arquitectura d’influència xina i japonesa que fa que tinguin molt d’encant. En el segle I era la ciutat amb el port més gran del sud-est asiàtic i tot el centre històric està declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Vam sopar en un restaurant una sopa (Pho com ells li diuen) i uns fideus.

L’endemà ens vam llevar bastant tardet, havíem de recuperar les hores de son perdudes al sleeping bus. Plovia bastant, però pel que semblava estaria uns dies plovent, així que no teníem més remei que conformar-nos i seguir amb el pla que teníem que era anar al poble del costat, Da Nang, a uns 40 minuts de moto. Vam llogar la moto al mateix hotel. Un cop a Da Nang estàvem bastant mulladets. Per sort o pel bon karma acumulat va parar de ploure una estona i vam poder visitar el temple i una estàtua enorme de Lady Buddha (un buda femení). El temple estava envoltat d’uns bonsais maquíssims i molt grans. Des d’allà vèiem el mar i tota la ciutat. Si hagués estat un dia clar la vista encara hagués sigut més maca.

Just al marxar es va tornar a posar a ploure, així que amb la moto imagineu-vos com vam quedar de xops. No parava de ploure i el camí es va fer bastant dur. Vam arribar al restaurant per dinar completament empapats. Dins les botes hi havia un mar d’aigua! El cambrer al veure l’estat en que estàvem ens va portar un te calentó. L'Anna va estar tot el dinar amb un gatet a la falda que no bolia marxar. Després de dinar seguia plovent, però no ens podíem quedar allà. Només teníem ganes d’arribar a l’hotel, treure’ns la roba i assecar-nos. Va estar tota la nit plovent, i nosaltres sense sortir de l’habitació. Ja havíem tingut prou aigua.

El dia següent vam agafar la bici i vam tornar a la botiga dels vestits a emprovar-nos els tratges. Estaven quasi perfectes, però els hi faltaven alguns retocs. Les sabates del Pol també s’havien  de fer un pèl més petites. A l’estar per allà, l’Anna va veure una caçadora de pell que li va agradar molt, així que es va prendre les mides, va triar la tela i la modista va dir que la tindria per l’endemà. Que ràpides són!

 

Després, com que per variar plovia, vam anar a resguardar-nos en un restaurant. Al vespre, va ser bastant graciós el que ens va passar. Havíem deixat les bicis a prop del riu i al tornar a buscar-les ens les vam trobar flotant. El riu s’havia desbordat i hi havia dos pams d’aigua. Ens vam haver de treure les sabates, arremangar-nos els pantalons i rescatar les bicis. No vam ser els únics...

L’endemà, vam quedar amb la Iratxe, una noia que ja havíem conegut al delta del Mekong i ara ens tornàvem a trobar a Hoi An. Vam anar tots tres a dinar un Cao Lau, un plat típic de la regió a base de carn, noodles i verdures. Va començar a ploure, però havíem d’anar a la botiga per tornar a emprovar-nos els vestits i les sabates. Tot estava perfecte, súper a la mida. Ara no ens podrem engreixar gaire. La caçadora de l’Anna, en canvi, li anava un pèl massa justa si se la vol posar amb un jersei a sota. Ens va dir que tornéssim dues horetes més tard i ja estaria llesta.

Per fer temps vam estar passejant per Hoi An sota la pluja. Vam entrar als temples i museus que hi ha i vam anar al mercat a prendre quelcom. Per perfumar els temples cremen encens. L’encens és en forma d’espiral com la que posem per a repel·lir els mosquits, però tan llargues que ens durarien tot l’estiu.  Al tornar a la botiga, ja estava tot a punt per enviar-ho cap a Espanya. Anirà en vaixell i trigarà a arribar entre 3 i 4 mesos. A veure qui arriba abans si nosaltres o els vestits! Al sortir ja teníem gana i vam anar a sopar, després ens vam acomiadar de la Iratxe que se n’anava cap a Hanoi i ja no la tornaríem a veure per Vietnam. Vam tornar a l’hostal amb bici i com no, vam acabar més xops, si cap.

Hoi An ens va agradar molt, però el temps no va acompanyar gaire i no vam poder fer tot el que haguéssim volgut, així que hem decidit que hi tornarem algun dia.

Després de Hoi An vam anar a Hue. Una ciutat que va ser l’antiga capital de Vietnam i on pots visitar la ciutat imperial i les tombes dels emperadors. A l’arribar també plovia, però ens vam comprar un paraigües, que ja tocava. Ens va canviar la vida. Sobretot a l’Anna que portava un impermeable The North Fake que deixava passar tota l’aigua. Amb la nostra nova protecció vam sortir a donar un tomb i al vespre i vam anar a veure el Barça – Madrid. Un avorriment de partit, però els comentaristes vietnamites no teníen pèrdua.

El dia següent havíem decidit d’anar a veure el principal atractiu històric i turístic de la ciutat: la Ciutadella o antiga ciutat reial. Tot i que quedava una mica lluny hi vam anar a peu per veure una mica més la ciutat. Vam passar tot el matí allà dins, passejant pels llarguíssims porxos que connecten els diferents pavellons. N’hi havia un per cada membre de la família reial i al centre una zona d’accés prohibit per a l’emperador. També vam entrar al museu, un edifici de fusta impressionant on la millor obra a veure és ell mateix.

Ja feia estona que ens feia rau-rau la panxa o sigui que al sortir del museu vam anar directes a dinar. La noia de l’hotel ens havia recomanat un restaurant de cuina tradicional i li vam fer cas. A l’arribar-hi no estàvem molt segurs de que fos el lloc correcte: edifici tipus porxo obert al carrer, cartell antic, taules i cadires de plàstic amb publicitat de refrescos, pintura de les parets caiguda... però sí que ho era i li vam donar un vot de confiança. Vam demanar un menú degustació de 6 plats per 110.000 dongs (4,6€) i un altre plat a part. La majoria eren coses que no havíem tastat i quasi tot a base d’arròs, ja sigui en forma de paper, de fideus, de pasta o del que sigui, i realment en vam sortir molt satisfets. Al sortir plovia amb força o sigui que vam tornar a l’hotel a donar-nos una dutxa d’aigua calenta i vam esperar fins a l’hora de sopar.

L’endemà al llevar-nos, no plovia! Vam llogar una moto i vam anar a veure les tombes d’antics reis que hi ha per la ciutat. Vam comprar una entrada creient que era per tres tombes, quan en realitat era per dues tombes i la ciutat reial que havíem vist el dia anterior! Vam fer la visita a les dues tombes esquivant com podíem la gent que ens volia cobrar per aparcar. Les dues són diferents però igualment imponents. La primera amb unes sales decorades fins a l’últim racó amb una tècnica semblant al trencadís i frescos de dracs al sostre. La segona ocupa un recinte molt més gran amb diversos edificis i llacs; molt agradable per a passejar.  

Després d’això vam anar a veure la pagoda sobre el riu Perfum, una de les poques coses gratis que queden.

Al sortir vam anar a la ciutat imperial i tot i que quedava només una hora per que tanquessin i amenaçava pluja vam aconseguir revendre les entrades. Va costar una mica que es fiessin de nosaltres però al final els vam convèncer. Com que havíem passat el dia menjant només l'esmorzar i una poma ens vam premiar amb un bon berenar-sopar: amanida de mango i un peix fregit picant ben cruixent (amb arròs per acompanyar, clar).

L’últim dia a Hue ens vam llevar amb calma, vam esmorzar i vam anar a deixar les motxilles a l’oficina de l’agència de viatges. Vam estar passejant fins a trobar un restaurant que ens fes el pes i vam demanar uns sucs per prendre mentre organitzàvem la visita a les coves de Phong Nha. De postres un bol gegant de neu amb gust de xocolata coreana. A les 5 sortia el bus cap a Phong Nha. Hi vam arribar passades les 10 de la nit i vam anar directament a dormir a l’hotel. Bona nit!