Després de l’antiga Saigon vam començar la nostra ascensió cap al nord del país més o menys resseguint la costa. La primera parada va ser Mui Né. És un poble petit de pescadors situat en un petit cap de terra que entra al mar. Fora d’aquest cap però, i sempre seguint la carretera, han omplert tota la línia de platja d’hotels, ressorts i restaurants. Al matí vam intentar sortir a passejar una mica però el carrer és llarguíssim i amb el sol que feia ens era impossible fer més de 50 metres sense buscar una ombra així que vam llogar una moto per anar a veure els atractius del poble.
El primer que vam veure va ser l’anomenat Arroyo de las hadas, un rierol que no fa més d’un pam de fondo pel que pots anar caminant descalç fins a la cascadeta on comença. Així que ens vam treure les bambes i ens vam posar a caminar pel riuet. Les roques que ens rodejaven anaven canviant de colors entre el blanc i el vermell i per l'erosió tenien formes extranyes, recordant el Grand Canyon del Colorado en miniatura.
Sortint del rierol vam continuar fent carretera buscant un restaurant. Dins el que seria el poble antic, on viuen els pescadors, no en vam trobar cap. Això no és Cadaqués i els pescadors no estan per aquestes foteses. Al final, una mica més allunyats, vam parar en un on tenien una carta molt llarga i cuinaven tot el que es mogués. Vam dinar un peix de la zona arrebossat i al·ligàtor a les 5 espècies que ens va agradar bastant. Havent dinat vam decidir d’anar a veure les dunes. En aquest poble hi ha un trosset desèrtic famós pel color vermell de la sorra. Vam aparcar una mica lluny perquè no ens fessin pagar per aparcar la moto sota un toldo, que és un desagradable costum que tenen per treure uns calerons a cada turista. Només arribar t’assalta una munió de gent, homes, dones, nens i nenes, dient-te on aparcar, venent-te aigua, oferint-te uns plàstics per baixar lliscant les dunes... Al tornar després d’aparcar la moto lluny vam intentar passar desapercebuts per esquivar-los. Vam estar dalt de les dunes bastanta estona veient com canviaven les ombres i el vent esborrava les nostres petjades.
Amb la posta de sol vam anar a l’hotel a treure’ns la sorra i vam sortir a sopar. Vam trobar una placeta tota rodejada de petits restaurants on pots seure a qualsevol taula i demanar de qualsevol local. Hi havia molta gent de molts països i bon ambient. I aquest va ser el nostre dia a Mui Ne. L’endemà ens vam llevar amb calma i vam anar a esmorzar fort abans que ens recollís el bus a quarts d’una, que després d’unes 4 hores de viatge amb unes vistes bastant maques ens havia de portar cap a Da Lat.
Da Lat és una ciutat molt turística per la gent vietnamita que puja fins aquí per descansar de la calor. Està a 1500 metres d’alçada i un cop es fa fosc la temperatura pot baixar fins als 15 o fins i tot els 12 graus. Però els vietnamites són tan exagerats i estan tan poc acostumats al fred que es compren guants, gorros, abrics de plomes... i van pel carrer amb tres capes i passamuntanyes! Sobretot els nens! Els gossos també es protegeixen del fred...
La ciutat és molt maca i sembla bastant benestant. Al vespre vam anar a passejar i sopar al mercat nocturn. Els banyadors i les samarretes de tirants van deixar pas a gorros de llana, piles d'anoracs i bufandes.
Vam decidir sopar pel carrer rodejats de turistes autòctons asseguts en unes mini cadiretes que no aixecaven dos pams de terra. Vam tastar la “pizza” vietnamita, que la vam trobar realment bona. També està ple de brotxetes de diverses carns. De beure prenen uns gots de llet calenta, però és llet de soja o de mongeta i depèn de qui la cuini no és gaire bona. La plaça estava plena de gent, però turistes occidentals en vam trobar ben pocs. Ens va agradar molt sopar allà amb tot de gent del país i ho hem recomanat a tots els viatgers que ens hem creuat.
L’endemà vam llogar una moto a l’hostal i vam anar a veure les cascades de Datanla. La veritat és que com a cascades n’hem vistes de molt millors, però ens vam poder tirar per un tobogan d’aquells que vas amb un cotxet sobre un rail. Nosaltres anàvem a lo loco, a full, a batre el rècord si és que n’hi havia algun, però la russa del davant era una ginyada que anava lentíssima i ens feia frenar cada dos per tres. Però ens ho vam passar bé.
Després de les cascades vam anar a la vall de l’amooooor (al cartell hi posa La vallée de l’amour), són uns jardins bastant macos decorats amb papallones, cors i demés parafernalia cursi. Si aconsegueixes pujar a dalt de tot de la muntanya hi ha una petita sala d’exposició on hi ha dues estàtues d’un drac i d’un paó fetes d’or i pedres precioses realment impressionants.
Després d’un dinar molt vegetarià a l’AN Ca Phê, on vam poder dibuixar sobre el paper que feia d'estovalles, vam anar a un temple de la ciutat. És que ens deixen quatre plastidecors i un full en blanc i tornem a la infentesa!
Aquí no hi ha tants budistes i als temples hi ha estàtues de bitxos que semblen el dolent final d’un videojoc. Per la tarda vam estar fent voltes amb la moto per gastar la benzina i vam anar al supermercat a comprar fruita exòtica variada per picar entre hores i per a complementar l’esmorzar. N’hi ha algunes de molt bones i d’altres que no trobarem mai a faltar.
Al vespre vam sortir a peu per anar a sopar i vam trobar un lloc on et venien brotxetes perquè te les cuinessis tu mateix a la brasa. No estàvem gaire segurs de que fos una bona idea però les úniques dues turistes que hi havia ens van dir que estava molt bo i que faríem bé de provar-ho. Els vam fer cas i vam demanar diverses brotxetes i una pota de gallina (que no havíem tastat mai) i ho vam cuinar en un foc de brasa que ens van posar sobre la diminuta taula de plàstic. Tot plegat fa bastant de fum però el menjar era molt bo.
Després volíem alguna cosa dolça de postres i al passar per un carrer vam trobar un munt de vietnamites asseguts en unes tauletes menjant unes pastes. Ens vam asseure i vam agafar quatre pastes i dos gots de llet calenta de soja i mongeta. La de mongeta ens la vam deixar perquè era massa espessa. Però les pastes no estaven malament. Aquell vespre ens vam sentir realment com si fóssim vietnamites.
Aquí no hi ha tants budistes i als temples hi ha estàtues de bitxos que semblen el dolent final d’un videojoc. Per la tarda vam estar fent voltes amb la moto per gastar la benzina i vam anar al supermercat a comprar fruita exòtica variada per picar entre hores i per a complementar l’esmorzar. N’hi ha algunes de molt bones i d’altres que no trobarem mai a faltar.
Al vespre vam sortir a peu per anar a sopar i vam trobar un lloc on et venien brotxetes perquè te les cuinessis tu mateix a la brasa. No estàvem gaire segurs de que fos una bona idea però les úniques dues turistes que hi havia ens van dir que estava molt bo i que faríem bé de provar-ho. Els vam fer cas i vam demanar diverses brotxetes i una pota de gallina (que no havíem tastat mai) i ho vam cuinar en un foc de brasa que ens van posar sobre la diminuta taula de plàstic. Tot plegat fa bastant de fum però el menjar era molt bo.
Després volíem alguna cosa dolça de postres i al passar per un carrer vam trobar un munt de vietnamites asseguts en unes tauletes menjant unes pastes. Ens vam asseure i vam agafar quatre pastes i dos gots de llet calenta de soja i mongeta. La de mongeta ens la vam deixar perquè era massa espessa. Però les pastes no estaven malament. Aquell vespre ens vam sentir realment com si fóssim vietnamites.
El dia següent vam sortir amb la intenció d’anar a la muntanya de Langbiang, a prop del poble. En principi hi havia un bus local que hi portava, però després de preguntar a moltíssima gent i buscar-lo no vam aconseguir trobar-lo, així que vam canviar de plans. Cal dir que els habitants de la ciutat no van ser de cap ajuda, ja que a la majoria els vam descobrir nosaltres l’existència del bus (ho posava a la parada) i els que sí que el coneixen donaven instruccions d’allò més confuses. Vam trobar una estació d’autobusos en un sorral al final d’un carrer en obres i ens van dir que era el bon lloc i que esperéssim allà. Al preguntar quanta estona havíem d’esperar no ens sabien respondre, així que simplement ens donaven l’esquena. Al cap d’una estona va arribar un bus però no era el nostre. Li vam preguntar al conductor on podíem agafar el bus cap a Langbiang i va fer un gest amb la mà de difícil interpretació. El Pol li va preguntar si volia dir que sortíssim del carreró i després dreta. Ell ho va confirmar. L’Anna li va preguntar si el que havíem de fer era esperar allà mateix. També va dir que sí. Vist l’èxit que estàvem tenint vam decidir marxar d’allà.
Buscant altres parades de bus vam trobar dues noies que anaven a un monestir. Vam mirar què era i vam decidir passar de la muntanya i anar al monestir. Però pel que havíem llegit el millor del monestir era arribar-hi amb el telefèric. Vam agafar un taxi fins on sortia el telefèric, vam pujar-hi i vam gaudir de les vistes de la muntanya i la ciutat que eren realment molt maques.
Vam estar al monestir una estoneta passejant i ens vam menjar les pomes i les galetes que portàvem. S’estava molt tranquil i quasi estàvem solls. I els temples que hi havia estaven molt ben cuidats amb floretes pel voltant. Tot plegat ens transmetia pau.
Després vam agafar el telefèric de tornada i vam estar passejant pel llac de Da Lat fins que vam tenir ganona. Vam anar a berenar-sopar a un restaurant coreà que ens va agradar molt (Fungui Chingu). Era també un restaurant en que t'has de cuinar tu el menjar, però aquest tenia molta més classe que el de la nit anterior. Com que pràcticament no havíem dinat ens vam fotre les botes!
Vam estar al monestir una estoneta passejant i ens vam menjar les pomes i les galetes que portàvem. S’estava molt tranquil i quasi estàvem solls. I els temples que hi havia estaven molt ben cuidats amb floretes pel voltant. Tot plegat ens transmetia pau.
Al migdia següent ens va venir a buscar el bus a l’hotel per anar cap a Nha Trang, un poble de la costa. Havíem decidit fer-hi una nit perquè sinó l’etapa de bus fins a Hoi An hauria sigut llarguíssima. Fins a Nha Trang van ser unes 4 hores i mitja. Però vam haver de baixar dels 1.500 metres que estava Da Lat fins a Nha Trang que està al mar. Total, no sé quantes mil corbes amb boira. Per sort arribem sans i estalvis, però ja és quasi de nit. Anem a deixar les coses a l’hotel i sortim a passejar per la platja i a sopar. Feia bastanta mala mar i alguna onada ens va mullar els peus.
Nha Trang es pot resumir en una paraula: russos. Als supermercats et diuen els preus directament en rus i les cartes als restaurants estan totes en rus. La gent que et creues pel carrer és enorme, té els ulls blaus i la pell blanca amb algunes parts vermelles d'haver-se estat hores torrant-se al sol.
Com que és un poble de costa hi ha molt peix i marisc bastant bé de preu. I com que és Vietnam et trobes les llagostes encara vives en un cabaç al mig del carrer amb una senyora vigilant-les asseguda a terra. També vam veure cocodrils donant voltes com si fossin pollastres a l'ast. Com que la ciutat tenia poc interès i el temps no acompanyava per banyar-se a la platja vam dedicar el dia a escriure el blog.
A les 18h sortia el sleeping bus cap a Hoi An que va ser memorable. Per començar vam sortir una hora tard, a les 19h. Segon, el lavabo estava espatllat. Nosaltres no havíem sopat perquè ens pensàvem que l’autobús pararia en algun lloc per anar al lavabo i comprar alguna cosa de menjar. Quan ja portàvem una estoneta de bus i vèiem que no tenia la intenció de parar ens vam posar a menjar el que portàvem. Unes pomes i unes oreo. A les 21:30h l’autobús va parar en un restaurant i tothom va anar relaxant les bufetes i es va preparar per baixar. Però el conductor ens va dir que no, que aquí només paràvem per recollir un paquet i que ens esperéssim mitja hora. Efectivament al cap de 30 minuts el conductor va parar al mig de la carretera i ens va dir que era una parada de 5 minuts per fer pipí. No hi havia res de res així que tothom va haver de fer les seves necessitats al voral de la carretera entre les plantes. Cal dir que va tenir la decència d’apagar els llums perquè no se’ls veiessin els culs a les noies. No era més fàcil deixar-nos baixar en el restaurant on havia parat feia poc? A nosaltres ens pot semblar lògic, però a ells no. Són així. En fi, vam continuar el camí i a la 1:30 de la matinada quan tothom ja estava dormint o a punt de fer-ho va i torna a parar el bus, aquest cop sí, en un restaurant per poder menjar alguna cosa. El conductor es va fotre uns fideus, arròs, sopa, un peix fregit... un exemple bastant complet de la gastronomia del país; i nosaltres vam comprar unes galetes. No ens va sorprendre que a la 1:30 del matí hi hagués un restaurant obert al mig del no res, ja no ens sorprenia res. Vam tornar a pujar al bus i ens vam poder adormir una mica. A les 7 del matí vam arribar, per fi, a Hoi An.
Nha Trang es pot resumir en una paraula: russos. Als supermercats et diuen els preus directament en rus i les cartes als restaurants estan totes en rus. La gent que et creues pel carrer és enorme, té els ulls blaus i la pell blanca amb algunes parts vermelles d'haver-se estat hores torrant-se al sol.
Com que és un poble de costa hi ha molt peix i marisc bastant bé de preu. I com que és Vietnam et trobes les llagostes encara vives en un cabaç al mig del carrer amb una senyora vigilant-les asseguda a terra. També vam veure cocodrils donant voltes com si fossin pollastres a l'ast. Com que la ciutat tenia poc interès i el temps no acompanyava per banyar-se a la platja vam dedicar el dia a escriure el blog.
A les 18h sortia el sleeping bus cap a Hoi An que va ser memorable. Per començar vam sortir una hora tard, a les 19h. Segon, el lavabo estava espatllat. Nosaltres no havíem sopat perquè ens pensàvem que l’autobús pararia en algun lloc per anar al lavabo i comprar alguna cosa de menjar. Quan ja portàvem una estoneta de bus i vèiem que no tenia la intenció de parar ens vam posar a menjar el que portàvem. Unes pomes i unes oreo. A les 21:30h l’autobús va parar en un restaurant i tothom va anar relaxant les bufetes i es va preparar per baixar. Però el conductor ens va dir que no, que aquí només paràvem per recollir un paquet i que ens esperéssim mitja hora. Efectivament al cap de 30 minuts el conductor va parar al mig de la carretera i ens va dir que era una parada de 5 minuts per fer pipí. No hi havia res de res així que tothom va haver de fer les seves necessitats al voral de la carretera entre les plantes. Cal dir que va tenir la decència d’apagar els llums perquè no se’ls veiessin els culs a les noies. No era més fàcil deixar-nos baixar en el restaurant on havia parat feia poc? A nosaltres ens pot semblar lògic, però a ells no. Són així. En fi, vam continuar el camí i a la 1:30 de la matinada quan tothom ja estava dormint o a punt de fer-ho va i torna a parar el bus, aquest cop sí, en un restaurant per poder menjar alguna cosa. El conductor es va fotre uns fideus, arròs, sopa, un peix fregit... un exemple bastant complet de la gastronomia del país; i nosaltres vam comprar unes galetes. No ens va sorprendre que a la 1:30 del matí hi hagués un restaurant obert al mig del no res, ja no ens sorprenia res. Vam tornar a pujar al bus i ens vam poder adormir una mica. A les 7 del matí vam arribar, per fi, a Hoi An.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada