DE SAPA

Després de Phong Nha vam arribar a Hanoi, però com que la vam fer servir de centre neuràlgic per a totes les visites del nord del país - al final hi vam passar tres vegades - per primer cop trencarem l’ordre cronològic d’aquest blog i deixarem els comentaris sobre la capital per més tard. Dit això, saltem directament fins a Sapa i les seves muntanyes.

Per anar cap a Sapa vam agafar un tren nocturn des de Hanoi, perquè els busos ja els teníem massa vistos. L’experiència en tren pot variar molt segons quina qualitat triïs, ja que el tren està format per una locomotora que arrossega diversos vagons diferents entre si, cadascun d’una companyia diferent. Hem llegit històries horripilants de gent que no la va encertar i va haver de passar la nit amb calor, llençols bruts i paneroles. En canvi, el nostre vagó va ser tot un encert: aire condicionat, llençols blancs, quatre persones per habitació i matalassos. Dic això dels matalassos perquè el que per nosaltres pot semblar una obvietat aquí no ho és tant i, de fet, pots triar entre dos tipus de llit: soft o hard, és a dir, amb matalàs o sense. Per sort els nostres matalassos estaven bé i els nostres companys d’habitació també: l’Alicia (llegir amb accent equatorià) i el Vincent (amb accent alemany), una parella que venia de més enllà de la Unió Europea, de Regne Unit.

El tren va arribar a Lao Cai cap a les 7 del matí. D’allà ens havia de recollir una furgoneta per portar-nos fins al poble de Sapa, a una horeta més de camí. Quan havíem estat a Phong Nha havíem conegut un grup d’espanyols que ens havia passat el número de la Mao, una guia d’una de les tribus locals. Els havia agradat tant i ens ho havien explicat amb tanta il·lusió que ens van convèncer i uns quants dies abans d’arribar la vam trucar per quedar amb ella. Havíem planejat un dia de caminada fins al seu poble, dormir a casa seva i una altra excursió per baixar. Però a l’arribar a Sapa i trucar-la, la que ens va venir a buscar va ser la seva germana Sue que ens va dir que la Mao estava molt ocupada. Primer vam passar pel mercat de Sapa i després amb ella, dues dones més de la tribu i dos turistes més vam començar a caminar. Les motxilles les vam deixar perquè ens les pugessin en moto. Quin bon servei!

La Mao, la Sue i les altres dues dones pertanyen totes a la tribu dels h’mong negres. Al voltant de Sapa hi ha diverses tribus que es poden reconèixer pels seus vestits, cadascuna amb la seva llengua i tradicions. En el nostre cas, les noies anaven amb faldilla i calentadors negres i un mocador de colors vius al cap. Durant l’ascensió cap al poble les dues dones que ens acompanyaven no van parar de fer coses amb les plantes. Mentre caminaven una anava filant un cabdell amb una espècie de palla llarga i seca i, més tard, ens van fer uns regals amb tiges i flors.

  

Vam estar pujant una muntanya una bona estona i vam veure la muntanya més alta del Vietnam, la Fansipan. No la vam poder veure en tot el seu esplendor perquè durant tots els mesos d’hivern les muntanyes estan cobertes d’una boira blanca que impedeix de veure gaire lluny. Tot i això, durant tot el trajecte s’intuïa la silueta superior de les muntanyes retallades contra el cel i el color blanquinós creava una atmosfera especial. Nosaltres anàvem tot ben equipats calçats amb les botes, en canvi elles pujaven amb xancles i amb un cabàs de fusta a l’esquena . La pujada no se’ns va fer molt dura perquè anàvem fent fotos, esquivant búfals i fent pauses de tant en tant per descansar i gaudir de la vista.

Vam passar-nos tot el matí caminant i a l’hora de dinar ens van portar a un restaurant que ja tenen pactat on hi feien parada molts altres turistes. El menú, que es repetiria durant els propers dies, consistia en noodles o arròs amb alguna carn. De vegades també hi havia noodles en sopa. Després de dinar vam seguir caminant un parell d’horetes més fins arribar a ca la Mao. Era una casa gran de dos pisos, feta tota de fusta excepte el bany, que estava en un cantó a l’exterior de la casa. Pràcticament no hi havia mobles i la vida es feia majoritàriament a l’exterior. A la planta baixa hi havia el saló i la cuina, i algunes habitacions que al principi ens va costar d’identificar perquè en comptes de amb parets, estan separades amb teles. 

Al pis superior, hi havia dues habitacions amb matalassos a terra pels visitants. Van ser el primer que vam provar perquè només arribar, no sabem si per la caminada, l’alçada o per la nit passada al tren, ens va agafar la son i els quatre turistes vam fer una bona migdiada. La nostra no va durar molt perquè ens va despertar un home de la casa del costat que tenia mal de cap. I el mètode per curar-se’l consistia en anar repetint uns càntics mentre portava el ritme amb uns platerets i cremava uns fulls de paper. Molt científic. No sabem si li va funcionar. 

Com que estàvem desvetllats vam aprofitar la llum que quedava per fer una volta pel poble mentre esperàvem l’hora de sopar però no ens vam allunyar molt. També vam estar jugant amb una de les nenes que hi havia corrent per la casa.

 

Per sopar vam tenir arròs blanc i diverses coses amb què barrejar-lo: pollastre, porc amb pebrot verd, verduretes i rotllets de primavera. Tot molt bo i abundant. 

Vam sopar els quatre turistes amb la Mao, que va encendre unes brases per escalfar-nos. Ens va sorprendre el seu bon nivell d’anglès i les seves bromes en castellà. Sobta que la majoria de dones de la tribu parlen anglès millor que molts cambrers de restaurants turístics. En canvi, no saben llegir ni escriure i quan reben un missatge al mòbil demanen ajuda als turistes per entendre’l i respondre’l. Després de sopar la Mao va treure una ampolla de happy water, que és un licor d’arròs, i va començar a servir xarrups per a tothom. Li vam estar preguntant tot de coses sobre la seva cultura i les costums de la gent de Sapa. Després de xerrar i prendre uns quants xupitos (la Mao no parava d’omplir-nos el got) vam anar cap al llit, amb dos edredons per cada un, ja que començava a fer fresca i els taulons amb què estan fetes les parets no fan més d’un centímetre de gruix.

El dia següent després d’esmorzar vam sortir a caminar amb la cosina de la Mao entre els arrossars. Malauradament, l’època de sega ja havia passat, així que no vam poder veure els camps d’arròs en tot el seu esplendor, però igualment el paisatge era molt bonic. Vam arribar a poblets d’altres tribus que vestien d’altres colors, però t’intentaven vendre el mateix que tothom. El noi georgià que ens acompanyava es va comprar un vestit complet, pantaló i jaqueta, d’aquella tribu perquè segons ens va dir era idèntic a la vestimenta tradicional de la seva terra.

Durant el dia vam veure molts nens, búfals, ànecs, cabres, cavalls, gossos i demés fauna diversa. Ens vam anar creuant amb gent i ens vam poder fer una idea de com és viure allà. Vam veure la gent rentant roba als rierols i posant-la a estendre al sol, de vegades damunt d’una pedra. A part de la roba, al sol també hi assequen altres coses com una espècie de patata que tallada i assecada serveix per alimentar els porcs. Vam veure moltes vegades els homes transportant bigues i taulons fent servir els búfals per arrossegar-los. I el que vam veure sobretot, van ser molts nens. Jugant, asseguts al camí, ajudant els pares o carregats a l’esquena de la mare o algun germà. Hi havia nens per tot arreu. Les dones quan no porten un nadó a l’esquena normalment porten un cabàs que els serveix per a transportar-hi qualsevol cosa.

Aquell dia vam dinar una sopa i vam tornar cap a casa la Mao per un altre camí. I sí, vam tornar cap a casa la Mao tot i que al principi havíem dit que només hi estaríem una nit. Això és perquè ens van avisar que al dia següent hi hauria un festival al poble que no es veia gaire sovint i que pagava la pena de veure perquè es sacrificaria un búfal. Així que vam decidir quedar-nos per veure de què anava. No ens ho podíem perdre.

Preguntant i preguntant vam saber que era una festa que cada família fa en honor a un dels seus difunts, normalment avi o àvia, en el desè aniversari de la seva mort. Quan vam arribar a la casa ja s’estaven reunint amics i familiars que passarien la nit allà i ajudarien amb els preparatius.

L’endemà al matí ben d’hora ens van despertar els cops de tambor que sortien de la casa del costat. Durant la nit els homes havien fet un forat al mig del saló i havien muntat una estructura de bambú per a sostenir-hi el tambor mentre el tocaven. Tothom estava bevent licor d’arròs i fumant amb una pipa de bambú i semblaven contents. Un home tocava un instrument estrany mescla entre flauta de Pan i sac de gemecs que no hi havia manera de que sonés afinat. Vam esmorzar i vam anar cap a on es faria el sacrifici. Ja hi havia gent que havia muntat un petit altar i estava fent unes ofrenes i cremant herbes aromàtiques. Al cap d’una estona van portar el búfal i el van lligar amb el cap baix en unes estaques clavades a terra. D’un cop amb una destral bastant tosca li van obrir un trau al clatell i van deixar que s’anés dessagnant. Amb un de sol no n’hi va haver prou o sigui que li en van caure un parell més. Un cop mort, després d’unes quantes cosses i un parell més de cops, el van acabar de buidar de sang fent-li un forat al pit i apretant-lo amb el peu. Després li van llevar la pell i el van esquarterar. Els nens del poble s’ho miraven des de primera fila mentre els gossos llepaven la sang que havia caigut a terra. Dantesc! 

No hem volgut posar moltes fotos per no ferir la sensibilitat dels lectors.

No ens vam quedar fins l’hora de dinar per tastar-lo. De totes maneres difícilment l’Anna se l’hauria pogut empassar. L’experiència va ser bastant dura, sobretot per nosaltres que mai havíem vist matar un animal d’aquesta manera. 

A l’acabar el sacrifici vam marxar a caminar fins l’hora de dinar. Aquest cop ens va acompanyar la Chein (o alguna cosa per l’estil), una de les més joves de la família. Ens va portar per una ruta bastant tècnica entre els arrossars on el “camí” de vegades no feia ni un pam d’ample. Ens va anar explicant coses i comentant curiositats, com que els nens que veiem entre els arrossars estaven pescant. I que si hi havia peixos allà dalt, on l’aigua no circula, és perquè els hi duen ells mateixos per no haver de baixar fins el riu.

Més tard, vam arribar fins a una escola i vam poder veure les classes i els nens jugant. Les aules, sempre presidides per un foto d’en Ho Chi Minh estaven buides perquè tots els nens estaven jugant al pati. La majoria jugava a bales amb un dels mestres però també n’hi havia alguns aprofitant l’estona per llegir i un altre que experimentava amb els rajos del sol i una lupa. Semblava una escola molt moderna en la que cada nen/a fa el que vol amb el material que hi ha. Això sí, mai havíem vist un professor tant implicat i que jugués tant amb els nens a l'hora del pati. Realment es veia que li encantaven els nens.

Després de dinar ens van baixar en moto fins al poble de Sa Pa. El conductor que duia al Pol es coneixia la carretera de memòria, però anar tan ràpid va fer que xoquessin frontalment amb una furgoneta. Per sort els dos vehicles ja estaven quasi aturats i no hi va haver víctimes. Al conductor de la moto li va fer gràcia. Al de la furgoneta no tanta. 

Vam buscar un lloc on sopar amb els 55.000 dongs (2,3€) que ens quedaven i vam anar cap al sleeping train. La casualitat va fer que ens toqués repetir companys d’habitació, el Vincent i l’Alícia. Ho arribem a intentar fer expressament i segur que no ens hagués sortit bé. Vam estar una estoneta parlant amb ells i ben avinguts vam intentar dormir en un tren que no parava de trontollar, de camí cap a Hanoi.

Sens dubte Sapa ha estat una de les millors parades del nostre viatge i vam trobar molt enriquidor poder menjar, dormir i en definitiva conviure a casa d’un dels seus habitants. Donem moltes gràcies a la Mao i a tota la seva família per haver-nos acollit tant bé i haver-nos ensenyat aquest lloc tant bonic de Vietnam.