L’antiga Saigon va ser la nostra primera parada a l’arribar al Vietnam. Per la informació que teníem ja semblava una ciutat diferent: els punts a visitar havien deixat de ser temples per passar a monuments i catedrals. I realment només arribar ens va sorprendre. Però ens estem avançant als esdeveniments. Tornem a començar des d’on ho havíem deixat. Al final de l’última entrega d’aquest el nostre blog estàvem a Phnom Penh i acabàvem de rebre els visats nous de trinca per entrar al Vietnam. El dia següent vam agafar un bus per anar a Ho Chi Minh. Son unes 6 hores de bus i a l’arribar a la frontera no havíem de fer gaire cosa perquè ja portàvem el visat de 30 dies en regla. Mentre fèiem cua, vam anar documentant el procés amb algunes fotos, però de sobte va venir un policia vietnamita i ens va dir que esborréssim la foto. La vam esborrar davant seu, però també va voler veure el mòbil de l’Anna. Una mica enfadat ens va dir que no es podien fer fotos i va agafar els dos mòbils i se’n va anar on no el poguéssim veure ni seguir. Al cap d’una estona ens els va tornar però amb totes les fotos del control fronterer eliminades. Per tant no us podem mostrar res de res. Sense més incidents vam seguir cap a Ho Chi Minh i vam tenir la sort que l’estació d’autobusos estava bastant a prop del carrer on volíem anar a buscar hostal. Normalment sempre anem amb l’hostal reservat però havíem llegit que en aquest cas era millor personar-s’hi per regatejar un preu millor. No vam trobar l’hostal que buscàvem però en vam trobar un altre prou acceptable. Ara bé, res de regatejar.
Per la tarda vam sortir a passejar i vam al·lucinar amb la quantitat de motos i amb la modernitat de la ciutat. Ho Chi Minh té 9 milions d’habitants i hi ha les mateixes motos. Però com a ciutat, ens va agradar més que Phnom Penh, ja que és més neta i bastant més avançada amb edificis d’estil europeu. L’endemà vam sortir a patejar-nos la ciutat. Té moltes coses a veure, algunes d’elles molt afrancesades. Primer de tot vam anar al mercat de Ben Tanh i vam comprar unes samarretes i uns calçotets perquè els que portava el Pol semblaven un formatge gruyer. Després vam seguir passejant per veure la torre Bitexco, l’òpera, el Palau de la Reunificació, la basílica de Notre Dame, l’oficina de correus dissenyada per Eiffel, el mercat central i algun parc. Precisament mentre passejàvem per un parc ens vam quedar mirant un grup de gent que jugava a pilota vietnamita i un d’ells se’ns va acostar i ens en va ensenyar a jugar una mica. És més fàcil de jugar del que sembla quan els veus des de fora. Al final, com que havia sigut molt simpàtic i havia tingut molta paciència, li vam comprar una pilota. La portem de record. Va ser un dia de caminar molt i vam acabar bastant cansadets, però és la millor manera de conèixer la ciutat.
Per la tarda vam sortir a passejar i vam al·lucinar amb la quantitat de motos i amb la modernitat de la ciutat. Ho Chi Minh té 9 milions d’habitants i hi ha les mateixes motos. Però com a ciutat, ens va agradar més que Phnom Penh, ja que és més neta i bastant més avançada amb edificis d’estil europeu. L’endemà vam sortir a patejar-nos la ciutat. Té moltes coses a veure, algunes d’elles molt afrancesades. Primer de tot vam anar al mercat de Ben Tanh i vam comprar unes samarretes i uns calçotets perquè els que portava el Pol semblaven un formatge gruyer. Després vam seguir passejant per veure la torre Bitexco, l’òpera, el Palau de la Reunificació, la basílica de Notre Dame, l’oficina de correus dissenyada per Eiffel, el mercat central i algun parc. Precisament mentre passejàvem per un parc ens vam quedar mirant un grup de gent que jugava a pilota vietnamita i un d’ells se’ns va acostar i ens en va ensenyar a jugar una mica. És més fàcil de jugar del que sembla quan els veus des de fora. Al final, com que havia sigut molt simpàtic i havia tingut molta paciència, li vam comprar una pilota. La portem de record. Va ser un dia de caminar molt i vam acabar bastant cansadets, però és la millor manera de conèixer la ciutat.
El següent dia, només sortir de l’hotel vam trobar una fira sobre la cultura japonesa i no ens vam poder resistir a entrar-hi. Era tot bastant friqui. Hi havia noies vestides de col·legiales japoneses ballant i molta gent disfressada. El Pol va demanar-li a una noia disfressada d’en Ruffy de One Piece de fer-se una foto amb ella. També vam tastar alguns productes japonesos i ens van donar molts i molts fulletons de turisme del Japó. Va ser com canviar de país per una estona. Després vam anar a dinar uns entrepans en un restaurant de la ciutat que porta un home de trets asiàtics però estatunidenc. Ens va dir que feia poc havia estat a Barcelona i va tornar amb un platet amb uns quants talls de pernil i llonganissa. La llonganissa molt bona però el pernil feia una mica de gust a humit. No es pot demanar tant...
Després de dinar vam anar directe al War Remnants Museum però a l’hora de pagar vam veure que ens havíem deixat la cartera al restaurant. Vam tornar corrents al restaurant un altre cop i per sort la vam recuperar. De vegades tenim despistes d’aquests però sempre acaben bé. Seguirem tocant fusta. Com dèiem, vam visitar el museu dels vestigis de la guerra que parla dels efectes que va deixar la guerra del Vietnam un cop finalitzada. A l’exterior de l’edifici vam poder veure tancs, avions, helicòpters i cotxes fets servir durant la guerra. A l'interior, hi ha moltíssimes fotografies de durant i després de la guerra algunes molt impactants. També hi ha una secció de fotos de nens nascuts sota els efectes de l’agent taronja que és del pitjor que hem vist a la vida. Realment sense paraules. No pengem fotos d'això per no ferir la sensibilitat dels lectors.
Com que al sortir plovia, vam anar a menjar pastissos en un restaurant especialitzat en postres anomenat Sweet Street. L’Anna s’està plantejant de quedar-se a viure a prop de tant que li van agradar.
El dia següent vam deixar Ho Chi Minh per començar una excursió de dos dies pel delta del Mekong. Ja que és un riu que hem anat seguint al llarg de Tailàndia, Laos i Cambodja, ens feia il·lusió veure’l desembocar al mar. L’autobús ens va venir a buscar a l’hotel a les 8 del matí. En total érem 28 turistes, el conductor i un guia vietnamita amb un humor bastant anglès. La ruta que vam fer té algunes parts maques i algunes altres bastant prescindibles o només pensades per treure quatre quartos als turistes. Vam anar a veure un temple, una fàbrica de mel i com fabricaven caramels de coco. També ens vam fer fotos amb una serp. Però el millor va ser navegar amb barca pels canals del riu. Ja que el delta del Mekong és enorme i es formen molts canals i petites illes pels que pots anar en barca.
A l'endemà ens vam llevar a les 5:45 del matí per anar a visitar el mercat flotant. Ens esperàvem que fos més gran, però va ser bastant graciós veure la gent amb les barquetes plenes de verdures i fruites assaltant la barca dels turistes perquè els hi compréssim. Recordava la típica escena d’una pel·lícula de l’oeste amb els vaquers a cavall intentant assaltar el tren o la diligència però sobre l’aigua.
Després del mercat flotant vam anar a una fàbrica artesanal de noodles (fideus d’arròs). Primer amb farina d’arròs i farina de tapioca fan una pasta amb aigua. L’estenen com fent una crêpe i la fan al vapor. Després la deixen assecar al sol i per acabar la passen per una màquina que la talla en tires fent els noodles. Per acabar, abans de tornar a Ho Chi Minh, vam passar per una plantació d’arbres fruiters (Jackfruit, fruita del drac, cocos, cacao, plàtans, etc).
A l’arribar a la ciutat, vam agafar directament un altre autobús que ens portaria cap a Mui Ne, una població de pescadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada