De la ciutat de Chiang Rai i els seus voltants

La província de Chiang Rai, al nord de Tailàndia, ofereix al viatger una bona quantia de llocs a visitar. Nosaltres hi vam estar 5 dies, tots ells farcits de bones experiències.

El primer que ens ve a la memòria de Chiang Rai, degut a la gran impressió que causa, és l’imponent temple Wat Rong Khoun o Temple Blanc, que ja és el principal símbol  de la ciutat. Fruit de la imaginació artística d’un ciutadà de Chiang Rai, en Chalermchai Kositpipat. El temple es començà a construir el 1996 i, amb una velocitat anàloga a la de la sagrada família, està previst d’acabar-lo el 2070. Aquest temple és el més impactant que hem visitat fins ara (i mira que n’hi ha per aquestes contrades!), principalment pel seu monocromatisme blanc i pel retorçat de les seves figures. Tot el conjunt arquitectònic conformat per diversos edificis vol representar el cel o paradís, d’aquí el color blanc, però per entrar-hi s’ha de passar per sobre d’un munt de desafortunats que allargant les mans demanen ajuda, tot i que també sembla que se’t vulguin endur i, de fet, de vegades desitges que s’enduguin a les profunditats a la turista japonesa que t’acaba d’esgarrar la foto.

A l’interior del temple hi trobem els elements típics que són d’una banda el mal, les temptacions i distraccions, situats a la porta per on entres, i d’altra banda, trobem Buda. Així creuar el temple representa aquesta progressió de l’ànima cap a un nivell més elevat de bondat i consciència. A la paret d’entrada, juntament amb imatges del dimoni, l’artista ha volgut plasmar-hi altres elements de la cultura pop actual, com per exemple de Star Wars, de Harry Potter, Doraemon, Superman, i també ha volgut fer certa crítica i una crida als poderosos a la responsabilitat d’entendre’s, dibuixant les cares de Bush i d’Osama Bin Laden i unes torres bessones cremant embolicades per una serp que en realitat és una mànega de benzinera. Està prohibit fer fotos o sigui que aquesta és la millor imatge que us podem oferir.

A prop de la ciutat s’hi pot trobar la plantació de te més gran que haguem visitat mai. També és l’única que hem visitat, d’acord. Per damunt dels turons s’estenen llargues i verdes fileres de mates de te per on s’hi pot passejar. És un dels millors tes que es fan al país i el podem degustar en una cafeteria en forma d’amanida, de pastís, acompanyant aletes de pollastre o com a infusió, és clar, tot i que tenen el costum de desgraciar el te verd posant-l’hi llet i massa sucre.

Un altre dels punts famosos que vam visitar és l’anomenat Triangle d’or, que tot i el nom poc té a veure amb els Illuminati. Es tracta del punt on es troben les fronteres de Tailàndia, Laos i Birmània i porta aquest nom perquè fins aquí venien els xinesos amb el seu or a comprar opi. El lloc ens dóna unes bones vistes de la unió entre el gran Mekong i el seu afluent Ruak, les aigües dels quals tarden en barrejar-se i formen un riu de dos colors. A part, com a tot arreu, també hi ha un temple per visitar.

També vam poder gaudir d’un gran privilegi. Vam anar a una escola amb unes magnífiques vistes dalt d’una muntanya, molt a prop de la frontera amb Birmània, on diversos agents fronterers feien de professors per a nens dels voltants, fossin tailandesos o birmans, i que d’altra manera potser no podrien aprendre.

En una rebuda que no hauria estat millor ni pel mateix mister Marshall, les nenes de l’escola ens van fer diversos balls populars de les tribus de la zona o de la Xina. El públic érem el director de l’escola, l’Elsa, la professora d’anglès i nosaltres dos. Després ens van intentar ensenyar els balls tot i que sense gaire èxit, pel que fa al Pol. Vam passar la nit allà en condicions que agraïm no haver de repetir i vam sopar i petar la xerrada amb els professors. Així vam poder tastar el seu menjar, segons ells no picant, i gaudir d’un licor d’arròs bastant fortet que va ajudar a que ens entenguéssim millor.

Per acomiadar-nos de Chiang Rai, vam fer unes tres horetes de cotxe per una carretera de corbes empinades amb una boira hiper espessa que no es veia un pam de terra. Per arribar a dalt de la muntanya Phu Chi Fa. El dia següent ens vam llevar a les 5 del matí per veure la sortida del sol a dalt de la muntanya. Per desgràcia nostra aquell dia hi havia massa boira i no va ser tant espectacular com sol ser. 

De com cuinar cargols

L’últim dia que vam estar a casa la Juk ens van voler oferir un àpat especial: cargols. I direu: però si de cargolades també en fem aquí Catalunya! I és cert, però els cargols d’aquí tenen tal mida que es podrien menjar els nostres i encara es quedarien amb gana.

Es tracta d’uns cargols de closca negra, grossos, que viuen a l’aigua i que segons el que ens van dir només es recullen un cop a l’any. Pel que vam entendre un veí els havia anat a buscar de matinada i havia tornat amb diversos sacs.

El procés per cuinar-los és senzill però laboriós. Primer s’han de netejar i fer-los una primera bullida. Llavors amb el mànec d’una cullera se’ls treu la tapa i se’ls fa sortir de la closca. El següent pas el vam deixar per a algú de la casa que és el de treure’ls les vísceres i tot el que no sigui bo per menjar. Tot seguit se’ls fa una segona bullida i després es tallen per la meitat per fer-ne bocades més petites. 

I això és tot. Es poden menjar amb salsa picant o de soja i tenen una textura una mica gomosa, que recorda a la de la sèpia. Els que ens van sobrar ens els vam endur amb una bossa de plàstic :D mmmmm... Tasty!

Dels llocs visitats de l’est i l’oest de Tailàndia que més ens han agradat

La gran majoria dels turistes que viatgen a Tailàndia només visiten les grans ciutats, però nosaltres vam tenir la sort de poder moure’ns en cotxe i conèixer el país amb més profunditat.

Aquí us anomenem els indrets de l’est i l’oest que més bon record ens han deixat:

La província de Kanchanaburi a l’oest de Tailàndia ofereix un gran espectacle natural, sobretot pel gran riu Kaew (Kwai) i els seus voltants. A més, fou escenari d’importants episodis de la Segona Guerra Mundial.

El primer que vam visitar va ser el cementiri de guerra on hi ha enterrats els soldats de les forces aliades (principalment anglesos, holandesos i australians) que van ser empresonats i obligats a treballar pels japonesos en la construcció de vies ferroviàries a Tailàndia durant la Segona Guerra Mundial.

                       

 

El mateix dia vam arribar i fer nit al Parc Natural Sai Yok Yai. Vam poder dormir en uns bungalous flotants al riu Kaew (Kwai). L’entorn és paradisíac i ens vam poder banyar al riu i a una cascada. L’únic que trencava la calma era una súper festa que tenien muntada uns joves tailandesos amb karaoke desafinat inclòs.

                           

                       

Pel que fa el nom del riu, segurament us sonarà per la pel·lícula “El Puente sobre el río Kwai”. La pel·lícula dota al pont d’una gran fama, però un cop hi ets, el pont en si no és gaire cosa. Això sí, està ple de turistes i venedors que els esperen.

Continuant per la província da Kanchanaburi, vam visitar unes de les millors cascades de Tailàndia, les Cascades d’Erawan. Es tracta d’un llarg corrent, el qual té set salts d’aigua al llarg de dos quilòmetres. La pujada fins la setena cascada es fa bastant dura, degut a la calor i la humitat, però sortosament ens vam poder anar remullant. Aquesta cascada és molt turística i hi havia bastanta gent.

                          

El dia següent, vam visitar tres temples situats dalt d’una muntanya anomenats “Phra Nakhon Khiri”. Va ser un lloc que ens va impactar no només per la bellesa del camí, sinó per la quantitat de micos que hi havia. El Pol quasi s’esbatussa amb un mono busca-raons que va començar a seguir-nos i a tocar-li la cama. Més enllà de les fronteres del seu hàbitat natural, aquests simis s’han adaptat a l’actual jungla urbana. Pugen pels cables elèctrics i pels tendals de les cases, piquen a les portes dels comerços demanant menjar i si no hi ha porta el roben directament.

                                                   










      

Una altra de les parades importants va ser al Parc Natural de Pha Taem (a la província de Ubon Ratchathani a l’est de Tailàndia). Aquest parc té diversos atractius diferents. En primer lloc, les anomenades roques bolet (Sao Chareng en tai), que deuen el seu nom per la curiosa forma que l’erosió de l’aigua i el vent ha esculpit. En segon lloc, les pintures rupestres pintades a les roques, que ens vam anar trobant al llarg d’un recorregut al peu d’un penya-segat. Per acabar, el més impressionant van ser les magnífiques vistes al riu Mekong que fa de frontera amb Laos. Aquest meravellós paisatge va ser escenari de la pel·lícula “Alejandro Magno”. Al final d’aquest dia tan atrafegat, ens vam remullar a la cascada de Soi Suwan. Ens va encantar, ja que al no ser turístiques vam estar ben sols.

Les aclaparadores vistes sobre el riu Mekong conformen el principal interès de la zona fronterera per als amants dels paisatges i la fotografia. Això ho sap bé la gent del temple Wat Pha Tak Sue, el principal interès del qual és un mirador que han construït amb el terra transparent. Ja des d’aquí dalt es pot apreciar la diferència entre els dos països, donat que al cantó tailandès s’hi veuen temples, carreteres, camps... i a la riba contrària no s’hi veu cap edificació i el predomini del bosc és total. Ben a prop d’aquest temple hi ha una atracció molt més interessant que us recomanem fortament de visitar si algun dia passeu per la contrada. Allunyat de qualsevol ruta turística, de fet érem els únics que no enteníem el guia, hi ha el temple de Wat Tham Din Pieng amb l’estreta cova de Naga. Naga és una deïtat en forma de serp policèfala, representada amb 3, 5, 7 o 9 caps depenent de la zona, que protegí Buda durant la seva meditació. La criatura també forma part d’altres mitologies properes com l’hindú i es creu que habita en el riu Mekong. En aquest temple es pot visitar l’anomenada Naga Cave, que segons diuen comunica amb el riu, situat a uns 20 km. A la cova s’hi ha d’entrar descalç i amb roba que es pugui embrutar, pantalons i samarreta i si teniu roba interior de recanvi millor que millor, i presenta un repte per a tothom que pateixi una mica de claustrofòbia o que porti més d’una talla 42. Molts trossos s’han de fer de genolls, algun fins i tot estirat, i quan es pot estar dret és en unes galeries triangulars on no hi cap un peu al costat de l’altre. A més hi ha bastants llocs on l’aigua t’arriba pel genoll. Degut a totes aquestes dificultats i a l'estima que tenim als nostres mòbils no vam poder fer cap foto de les coves o sigui que ho deixem a la vostra imaginació.

Abans de començar el tram llarg de cotxe directe cap al nord ens vam relaxar al poble de Chieng Khan, vila agradable a la vora del riu on el millor que es pot fer és llogar una bicicleta i passejar amunt i avall, sempre que no plogui!

Fins la propera!

DE COM CUINAR BUA LOI

La primera nit a casa els pares de l’Elsa, la seva amiga Tik, experta en postres, ens va ensenyar a cuinar una recepta típica de la zona: el Bua Loi, que són unes boletes de colors banyades en llet de coco.

Talment com ho faria el professor Miyagi a Karate Kid, ens van posar a treballar sense que ens en adonéssim. El primer pas va ser recollir flors i herbes tot i que en aquell moment no sabíem molt bé per a què. De les plantes que creixien al marge de la carretera en front de casa seva vam collir flors d’anchan i brots de Bai Tai; amb ambdues plantes també es poden fer infusions relaxants. 

A l’arribar a casa seva les vam netejar i premsar amb les mans i amb un morter. Així va sortir un líquid verd en el cas de les herbes i d'un blau intens en el cas de les flors. Després, el vam barrejar amb aigua i el vam colar per treure’n les flors. A continuació, en tres recipients separats, un per al verd, un per al blau i un sense colorant, vam barrejar i amassar aigua amb farina fins a obtenir-ne la consistència adequada. De cadascuna d’aquestes tres masses en vam anar fent boletes petites i les vam guardar.

Mentrestant en una olla vam posar a bullir la llet de coco amb sucre al gust, en el nostre cas la Tik li en va tirar un pèl massa, i una mica de sal. Quan ja bullia vam baixar el foc i hi vam tirar les boletes de colors. S’han de cuinar fins que flotin i llavors ja es poden anar retirant. Si es vol, també se li pot afegir un ou per cap directament a la llet de coco. El plat se serveix en bols amb les boles, la llet i l’ou.

Es poden fer altres postres similars substituint les boles de colors per altres ingredients com per exemple plàtan, carabassa o mango. Si us atreviu a fer-ho, espero que us agradi!

De com és viure en una casa de camp tailandesa

Entre el 29 de setembre i l’1 d’octubre vàrem passar dues nits a casa la Juk (nom complet Cho Ti Rose i la seva família. Està situada a Ban Pheu a la província de Udon Thani en una zona rural a l’est de Tailàndia. La casa és prou gran perquè s’hi puguin quedar a dormir diverses visites a part dels 5 integrants que són els pares de la Juk, dos nebots i ella. Donat el fet que es casarà en aproximadament un mes, el futur marit també hi és sovint.

                                            

Són una família treballadora que es dedica bàsicament a la feina del camp. Posseeixen uns terrenys propers que els proveeixen d’arròs, peixos, canya de sucre i algunes fruites, tot i que una gran part està dedicada als arbres de cautxú. A més al voltant de la casa hi tenen gallines i ànecs, a part de diversos gats i gossos que deuen ser de tothom i de ningú i van passejant pel barri.

Com podeu veure la manera de pescar és una mica diferent.

Els principals encarregats del camp són els pares, que ja depassen la seixantena. Tot i això, el treball i segons diuen el picant els mantenen forts i alegres. Perquè realment treballen molt. El camp és exigent en les seves necessitats i no entén d’horaris. Per exemple, el cautxú s’ha de recollir a la una del matí, i d’altres a les quatre abans de que surti el sol. A més de tant en tant l’home s’hi queda a dormir per por de que vinguin lladres (birmans) a robar-li la collita. Cada dia van i vénen diversos cops amb unes motos de 4 marxes que són el vehicle més emprat de la zona. Sobta veure nens de 10 anys i senyores de més de 70 que condueixen molt millor que tu. La Juk a part d’ajudar-los amb les feines és massatgista professional i té un saló. Ha treballat a la Xina i a Dubai on fins i tot li va fer un massatge al príncep.

             
 




             

L’edifici és un habitatge de construcció típicament tailandesa encara que, per sort, una mica millor que les dels veïns més propers que eren completament de fusta. Com a totes les cases tailandeses, gran part de la planta baixa és exterior. El primer pis se sosté amb columnes formant un porxo. Sota aquest porxo s’hi aparquen els cotxes i les motos, s’hi menja, s’hi estén la roba i a més hi tenen diverses eines i peces per al treball. A l’interior hi tenim la cuina, el bany, una zona per a rentar, l’habitació dels pares i una gran sala que, encara que no tingui pràcticament mobles, serveix per a sopar, veure la tele i hi dormen els nanos. El pis superior és integralment de fusta i hi ha tres habitacions més, una de les quals dedicada a l’oració i la meditació, a Buda.

 

 

 

El vàter és un d’aquests forats a terra tan comuns al Magreb. A part d’aquest vàter hi trobem dues acumulacions d’aigua amb un gibrell al costat. La petita serveix per a tirar de la cadena agafant l’aigua amb l’esmentat recipient. En el cas de la gran el procediment és el mateix però serveix per a rentar-se mans, cara, etc. i dutxar-se. Tota l’aigua cau a terra i tard o d’hora s’escola per un forat que hi ha a la cantonada. Fins al moment, ha sigut un dels pocs moments on no hem passat calor a Tailàndia (els altres han sigut per culpa de l’aire condicionat del cotxe).

El que més ens va impactar i el que més forja el caràcter de la casa és la sala de bany. Una foto us ho aclarirà:

Per tota la casa s’hi ha d’anar descalç encara que hi entrin gats, gossos i al vespre també les motos, i quan has anat al lavabo és impossible no sortir-hi amb els peus mullats. Però no passa res perquè al franquejar cada porta hi ha una estora d’un color un pèl sospitós on eixugar-te els peus. Vam trobar a faltar un pèl la dutxa!

Estem molt agraïts de que ens hagin acollit, obert les portes de la seva llar i compartit els seus àpats. Tant de bo haguéssim après més tai per poder-los-ho expressar millor. Des d’aquí els diem: A reveure i Khob Khun Kha!