La província de Chiang Rai, al nord de Tailàndia, ofereix al viatger una bona quantia de llocs a visitar. Nosaltres hi vam estar 5 dies, tots ells farcits de bones experiències.
El primer que ens ve a la memòria de Chiang Rai, degut a la gran impressió que causa, és l’imponent temple Wat Rong Khoun o Temple Blanc, que ja és el principal símbol de la ciutat. Fruit de la imaginació artística d’un ciutadà de Chiang Rai, en Chalermchai Kositpipat. El temple es començà a construir el 1996 i, amb una velocitat anàloga a la de la sagrada família, està previst d’acabar-lo el 2070. Aquest temple és el més impactant que hem visitat fins ara (i mira que n’hi ha per aquestes contrades!), principalment pel seu monocromatisme blanc i pel retorçat de les seves figures. Tot el conjunt arquitectònic conformat per diversos edificis vol representar el cel o paradís, d’aquí el color blanc, però per entrar-hi s’ha de passar per sobre d’un munt de desafortunats que allargant les mans demanen ajuda, tot i que també sembla que se’t vulguin endur i, de fet, de vegades desitges que s’enduguin a les profunditats a la turista japonesa que t’acaba d’esgarrar la foto.
A l’interior del temple hi trobem els elements típics que són d’una banda el mal, les temptacions i distraccions, situats a la porta per on entres, i d’altra banda, trobem Buda. Així creuar el temple representa aquesta progressió de l’ànima cap a un nivell més elevat de bondat i consciència. A la paret d’entrada, juntament amb imatges del dimoni, l’artista ha volgut plasmar-hi altres elements de la cultura pop actual, com per exemple de Star Wars, de Harry Potter, Doraemon, Superman, i també ha volgut fer certa crítica i una crida als poderosos a la responsabilitat d’entendre’s, dibuixant les cares de Bush i d’Osama Bin Laden i unes torres bessones cremant embolicades per una serp que en realitat és una mànega de benzinera. Està prohibit fer fotos o sigui que aquesta és la millor imatge que us podem oferir.
A prop de la ciutat s’hi pot trobar la plantació de te més gran que haguem visitat mai. També és l’única que hem visitat, d’acord. Per damunt dels turons s’estenen llargues i verdes fileres de mates de te per on s’hi pot passejar. És un dels millors tes que es fan al país i el podem degustar en una cafeteria en forma d’amanida, de pastís, acompanyant aletes de pollastre o com a infusió, és clar, tot i que tenen el costum de desgraciar el te verd posant-l’hi llet i massa sucre.
Un altre dels punts famosos que vam visitar és l’anomenat Triangle d’or, que tot i el nom poc té a veure amb els Illuminati. Es tracta del punt on es troben les fronteres de Tailàndia, Laos i Birmània i porta aquest nom perquè fins aquí venien els xinesos amb el seu or a comprar opi. El lloc ens dóna unes bones vistes de la unió entre el gran Mekong i el seu afluent Ruak, les aigües dels quals tarden en barrejar-se i formen un riu de dos colors. A part, com a tot arreu, també hi ha un temple per visitar.
També vam poder gaudir d’un gran privilegi. Vam anar a una escola amb unes magnífiques vistes dalt d’una muntanya, molt a prop de la frontera amb Birmània, on diversos agents fronterers feien de professors per a nens dels voltants, fossin tailandesos o birmans, i que d’altra manera potser no podrien aprendre.
En una rebuda que no hauria estat millor ni pel mateix mister Marshall, les nenes de l’escola ens van fer diversos balls populars de les tribus de la zona o de la Xina. El públic érem el director de l’escola, l’Elsa, la professora d’anglès i nosaltres dos. Després ens van intentar ensenyar els balls tot i que sense gaire èxit, pel que fa al Pol. Vam passar la nit allà en condicions que agraïm no haver de repetir i vam sopar i petar la xerrada amb els professors. Així vam poder tastar el seu menjar, segons ells no picant, i gaudir d’un licor d’arròs bastant fortet que va ajudar a que ens entenguéssim millor.
En una rebuda que no hauria estat millor ni pel mateix mister Marshall, les nenes de l’escola ens van fer diversos balls populars de les tribus de la zona o de la Xina. El públic érem el director de l’escola, l’Elsa, la professora d’anglès i nosaltres dos. Després ens van intentar ensenyar els balls tot i que sense gaire èxit, pel que fa al Pol. Vam passar la nit allà en condicions que agraïm no haver de repetir i vam sopar i petar la xerrada amb els professors. Així vam poder tastar el seu menjar, segons ells no picant, i gaudir d’un licor d’arròs bastant fortet que va ajudar a que ens entenguéssim millor.
Per acomiadar-nos de Chiang Rai, vam fer unes tres horetes de cotxe per una carretera de corbes empinades amb una boira hiper espessa que no es veia un pam de terra. Per arribar a dalt de la muntanya Phu Chi Fa. El dia següent ens vam llevar a les 5 del matí per veure la sortida del sol a dalt de la muntanya. Per desgràcia nostra aquell dia hi havia massa boira i no va ser tant espectacular com sol ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada