DELS VOLCANS DE JAVA

De Jogjakarta vam agafar el tren per anar a Probolingo, el poble per fer l’excursió cap el volcà Bromo. Un dels 143 volcans que es troben en actiu a l'arxipèlag d'Indonèsia, un país constituït per milers d'illes que s'assenten sobre una de les zones de la Terra amb major activitat sísmica i volcànica: el Cinturó de Foc del Pacífic. Vam trigar unes 8 hores per recórrer 400 km. Com podeu imaginar el tren no era l've ni molt menys. 

Un cop a Probolingo una furgoneta ens va portar fins on teníem l’hotel. Va ser un dia de viatge. Indonèsia és gegant i ni els trens ni els cotxes van molt ràpid. Així que cada cop que et vols moure d’un lloc a l’altre et passes tot el dia per fer el trajecte. 

L’endemà, ens vam llevar a les 4 del mati per anar al mirador a veure la sortida del sol i el volcà Bromo. Vam pujar a un 4x4 i un cop vam ser dalt de la muntanya hi havia tanta boira que no es veia res! Quina llàstima... els turistes igualment es feien mil fotos amb la boira. Nosaltres ens vam fer una foto i vam anar a prendre un te per escalfar-nos, ja que feia bastant de fred en comparació a les temperatures que ara estem acostumats.

Després vam anar al Bromo i vam pujar fins el cràter del volcà a 2.392 metres d'altura. Continuava fent bastant de fred i una mica de vent, però com a mínim vam poder veure el volcà. El cràter és enorme i de tant en tant surten fumerades que escalfen l’ambient. El 2004 el Bromo va entrar en erupció i van morir dues persones colpejades amb roques disparades per l'explosió. Pots pujar fins a dalt amb cavall també, si no tens ganes de caminar.

En acabar, vam tornar a l’hotel a dutxar-nos i a esmorzar i vam continuar el viatge cap a un altre volcà, el Kawah Ijen. Vam arribar al poble base del volcà i ja vam anar a dormir, ja que l’endemà ens havíem de llevar encara més d’hora, a la una de la matinada, per poder veure el foc blau, ja que és només de nit quan el volcà Kawah Ijen, allibera unes flamarades de color blau. Així que vam pujar amb les llanternes del mòbil fins als 2.386 metres d'altura que té el volcà. Sort que darrere venien unes noies xines super preparades amb el seu frontal i ens il·luminaven el llarg camí. Un cop al cim ens vam posar les màscares de gas i vam entrar al cràter.

La peculiaritat d'aquest volcà és la descomunal acumulació de sofre que alberga en el seu interior. Un elevat percentatge d'aquest element químic emergeix en estat líquid i descendeix creant rius vermellosos que es solidifiquen i cristal·litzen en contacte amb l'atmosfera; s'originen així grans blocs de color groc intens. Una altra gran part del sofre, però, és projectada en estat gasós que és el que fa que es puguin veure de nit aquests focs brillants i blaus. Nosaltres vam estar dins el cràter una hora i mitja veient l’espectacle del foc blau. 

No és fàcil estar dins del cràter, sovint tot i amb les màscares l'aire és irrespirable i el gas és molt irritant i de vegades el fum és tan espès que no distingíem ni les nostres pròpies mans. No ens podem ni imaginar la vida dels centenars de miners que treballen a l'interior del cràter arrencant i transportant els pesats blocs de sofre sense cap tipus de mecanització ni de protecció. Els miners comencen a treballar a les tres del matí, arrenquen blocs de sofre a la vora del llac, dins del cràter, i els transporten fins al cim. Des d'allà el sofre es transporta a l'oficina de l'empresa PT Candi Ngrimbi, que explota la mina des de 1967 i que els paga uns cinc cèntims d'euro per cada quilo de sofre. Quan estàvem dins el cràter sentíem els cops de pala dels miners que picaven el terra per extreure el sofre. Després els vèiem pujant el cràter carregats amb els blocs de sofre sobre dos cistelles de bambú unides per un pal que carreguen sobre les seves espatlles. Porten entre 70 i 90 quilos per viatge, un pes que molts cops supera el seu, i fan uns dos viatges al dia per poder cobrar al final de la jornada entre 4 i 8 euros, la qual cosa és bastant més del que guanyarien en la majoria dels treballs disponibles. L'empresa explotadora, com el seu nom indica, tenen tots els treballadors sense contracte, ni assegurança ni tan sols màscares protectores. Tot i que el Kawah Ijen no ha entrat en erupció de forma important des del 1936, en els últims 40 anys han mort 74 miners com a conseqüència de les freqüents explosions que allibera de forma sobtada, grans núvols de sofre i flamarades de fins a cinc metres d'altura. Resumint una feina molt i molt dura.

L’experiència d’entrar al volcà ens va agradar tot i les condicions. Es va anar fent de dia mentre sortíem del volcà i cap a les 9 del matí ja estàvem a la furgoneta anant cap al ferri que ens portaria a Bali. Va ser un dia extremadament llarg!

DE JOGJAKARTA

Després d’un vol bastant mogudet, amb turbulències cada cop que travessàvem núvols, vam aterrar a Jogjakarta. També ho hem vist escrit com Yogyakarta i fins i tot com Djokdjakarta, però per escurçar la gent l’anomena Jogja. L’aeroport principal de l’illa de Java és el de Jakarta, la capital, però pel que havíem llegit la ciutat no és ni bonica ni interessant i els viatgers només hi passen la primera nit per descansar del vol. Per això, nosaltres que podíem vam volar directament a Jogja.

Aquest cop, per integrar-nos més, vam aconseguir trobar un hoste de couchsurfing, el Danang un noi un parell d’anys més gran que nosaltres que viu a uns 20 minuts en moto de Jogja. Aquests dies passats amb ell vam poder visitar la ciutat i els seus monuments, però igualment interessant va ser conèixer-lo a ell i veure com viu.

Des de l’aeroport vam agafar un taxi fins el centre, al carrer Malioboro, on havíem quedat amb el Danang. Jogjakarta no és una ciutat petita, però sembla que tota la seva vida es concentri en aquest carrer. Un cop el vam conèixer vam anar a canviar diners i a llogar una moto i vam anar tirant cap a casa seva, situada al poble d’Argomulyo. Viu en una casa tradicional javanesa bastant gran. Les habitacions tenen un matalàs de tres dits i poca cosa més. El lavabo és sense dutxa ni vàter, només un forat a terra i un recipient d’aigua amb un gibrell per rentar-te. Vam deixar allà les motxilles i vam conèixer els seus mare, pare, germana i nebots, que també viuen allà. Després vam anar a sopar en un restaurant de per allà al costat. Ens va costar el sopar dels tres 42.000 rupies o sigui 2 euros i 92 cèntims. Òbviament el vam convidar a sopar.

Nosaltres dos vam dormir a la seva habitació les tres nits que vam passar a casa seva. Amant de la música i en particular del rock i del metal, té una bona col·lecció de discs i les parets decorades amb pòsters dels Rolling Stones. Més endavant vam veure que el gust per la música dura és molt habitual a la ciutat, fins al punt de posar grups com Bring Me The Horizon en un supermercat. A part de l’equip de música a l’habitació només hi havia el llit, un matalàs a terra d’un amic que s’havia quedat a dormir i un armari. El llit en qüestió no ens va ajudar gaire a dormir, massa curt i dur com una roca. Per si fos poc, a les 4 del matí tots els veïns musulmans, que són majoria, es desperten i comencen els càntics de la primera pregària del dia. Ell ja ni sentia els càntics, està tant acostumat que ni es desperta.

Com dèiem, la religió majoritària és l’islam, de fet Indonèsia és el país amb més musulmans del món, però nosaltres vam anar a parar en una casa d’una família cristiana catòlica. Per això tots els membres de la família tenien un nom de bateig llatí posat pel capellà, en el cas del Danang Robertus.

El primer dia que ens vam llevar a cal Danang vam esmorzar plegats arròs amb un ou ferrat, tempe i tofu i un te. Després vam agafar la moto i vam anar cap al temple de Borobudur. Les principals atraccions a visitar des de Jogja són els temples de Borobudur i de Prambanan, tots dos són complexos de diferents edificis de molts anys d’antiguitat. Estan bastant malmesos però els van restaurant poc a poc perquè sigui més fàcil imaginar com eren. De camí cap al temple, la carretera estreta passava entre arrossars verds i es veia la gent treballant el seu tros de terra amb un barret semblant al vietnamita. A l’arribar-hi el Danang ens va dir que ell no hi entraria perquè ja l’havia visitat moltes vegades. Nosaltres sí hi vam entrar i vam veure les seves grans stupes amb forma de campana per les que és conegut. Dins de cada stupa hi ha una estàtua de buda meditant. El temple està una mica elevat, així que també permet veure una mica les vistes del lloc. Està envoltat per muntanyes i dos rius i data del segle VIII. Ens va fer gràcia com molta gent de la que ens anàvem creuant, també turistes però locals, es volien fer una foto amb nosaltres. Els adolescents preferien els selfis, però el demanaven amb certa timidesa. Ens vam fer fotos amb més de vint persones. També hi havia nens estudiants d’anglès que tenien de deures conversar una mica i els hi havíem de posar nota.

Un cop vam sortir del temple i vam haver dinat, el Danang ens va portar a una església catòlica important de la zona. Segurament no l’hauríem pogut trobar sense ell ja que estava bastant allunyada dalt d’una muntanya al final d’una carretera amb molt pendent i moltes corbes. Estava dedicada a la mare de déu de Lourdes i hi podies comprar rosaris i fins i tot aigua en ampolles en forma de la verge com les que et venen al santuari original. El lloc ens va semblar bastant especial, amb una arquitectura única mesclant diferents influències i tot a l’aire lliure, amb molta vegetació i un rierol. Quan vam arribar estaven fent missa i hi havia tanta gent que no cabien a la capella i s’ho escoltaven des de fora.

Després d’una altra dura nit en el llit dur, l’endemà vam anar a l’altre temple, el de Prambanan. Aquest cop vam comprar-li una entrada al Danang i el vam fer entrar amb nosaltres. Els preus per a locals o turistes són realment molt diferents. Aquest temple era de religió hindú, ple de petits templets cadascun d’ells dedicats a una de les infinites divinitats que tenen. Pel color i les formes ens va recordar al temple d’Angkor a Cambodja. Aquí també va haver-hi gent que es va voler fer fotos amb nosaltres.

Per la tarda vam tornar a la ciutat per passejar una estona abans que el Danang entrés a treballar. Treballa en un restaurant prop del carrer principal on serveixen menjar indonesi per a turistes. Vam anar plegats a veure El Castell d’Aigua, una antiga residència del sultà, però realment el que queda de l’edifici no té molt d’interès. Vam veure com molts joves de la ciutat hi van per passar la tarda i fer-se fotos. Mentre érem allà un home ens va començar a parlar del famós cafè de la zona i ens va dir que teníem molta sort perquè just aquell dia podríem veure l’animal amb què el processen. De fet el que fa tant bo (diuen, perquè nosaltres no l’hem tastat) aquest cafè és que, abans de moldre’l, els grans són ingerits i després deposats per un animal, semblant a un teixó o un ós rentador gras. A l'animal ells li diuen lowak i mirant la viquipèdia em vist que per a nosaltres seria una civeta. Poc a poc hem anat descobrint que els agrada molt explicar-te com d’especials són les coses i quanta sort tens d’estar just aquell dia allà per tal de vendre’t el que sigui. Vam seguir l’home fins a la cafeteria i vam veure l’animal, però com que no ens agrada el cafè es van quedar sense vendre.

L’últim dia a casa del Danang ens vam llevar i ens vam acomiadar de la seva família. Carregats amb les tres motxilles en una sola moto vam anar a deixar-les a l’hotel de Jogja. Havíem decidit quedar-nos una nit més per acabar de veure la ciutat, tornar la moto, comprar els bitllets de tren cap a la propera destinació i dormir una mica millor. Després vam voler anar al palau del sultà, però mentre buscàvem l’entrada un home ens va tornar a explicar una milonga sobre uns artistes i unes titelles tradicionals javaneses. Ens vam deixar portar i el vam seguir fins a un taller on diversos artesans feien a partir de làmines de cuir unes titelles planes per explicar històries i transmetre l’ètica de la seva cultura. Les fan servir projectant les ombres sobre unes teles, però d’aquesta manera no es poden veure els colors que donen bellesa al treball de gravat dels artesans. Un home que estava fent el seu treball universitari sobre el tema ens va estar explicant com les fabricaven i el significat de cada personatge i de cadascun dels detalls que componien la figura. Tot estava molt ben pensat. N’hi havia moltíssimes de diferents i de diverses mides, però el que més ens va impactar va ser un arbre de la vida, ple de dibuixos amb una teoria completa sobre l’individu, la societat i la seva relació. De fet ens va agradar tant que el portem a la motxilla. És un dels pocs records materials que hem comprat durant aquest viatge.

Després de més d’una hora mirant titelles i màscares vam anar a dinar. L’Anna va triar un restaurant que va veure per Tripadvisor que tenia bastanta bona pinta. A l’arribar-hi vam descobrir que el restaurant que buscàvem estava dins d’un edifici semblant a un hotel. Vam haver de deixar la moto a l’aparcament soterrani. Vam pujar amb ascensor fins al vestíbul on un treballador ens va donar la benvinguda i ens va acompanyar fins al restaurant, obrint portes de seguretat i tot passant per davant del spa. Pel tracte, el lloc i la decoració ja estàvem veient que allò seria una mica més car del que estàvem acostumats però havent arribat fins allà ja no podíem dir que no. Vam estar tot el dinar sols en un ambient prou luxós i ens va acabar costant uns 7€ per cap. Un dia és un dia!

Sortint d’allà encara vam tenir temps de tornar al carrer Malioboro i veure una desfilada. Hi havia moltes associacions, cadascuna amb un drac que movien entre tots i li feien fer danses i figures complicades. També hi havia gent que tocava instruments o ballava danses tradicionals. Després d'una horeta veient-ho, com que no tenia pinta d'acabar-se ni de canviar, vam anar a acomiadar-nos del Danang al restaurant on treballa i a descansar a l’hostal. El dia següent començàvem la ruta per la part més salvatge i natural de l’illa: els volcans.