DE LES ILLES LANTA I LIPE

Sortint de Phuket vam seguir la nostra travessia pel mar d’Andaman en direcció a l’illa de Lanta,  més al sud del país. És una illa que ja ens havien recomanat diverses vegades i que no té res a veure amb les anteriors. Tot i la seva mida, no està molt habitada i encara és bastant salvatge, arribant a tenir un parc natural. 

Només arribar vam anar a l’hotel amb taxi i mentre deixàvem les motxilles a l’habitació va començar a caure un xàfec. El diluvi era tal que se’n va anar la llum de tota l’illa durant uns 20 minuts. Com que tampoc hauríem pogut anar a un restaurant ens vam quedar a l’hotel i vam sopar el que vam poder: pa, una papaia, cereals, plàtans i una xocolata calenta.

Va estar tota la nit plovent i l’endemà no va ser molt millor. Al llevar-nos plovia i molt, o sigui que vam esmorzar amb calma i estar una estona jugant a cartes i escrivint. Quan va aminorar vam agafar la moto per voltar per l’illa. Vam veure alguna platja i camps de cautxú i palmeres. També algun mico per la carretera i saltant pels arbres. Vam intentar anar a una cova però per arribar-hi havíem de creuar amb la moto una riera per la que baixava un munt d’aigua i vam desistir. 

Es va posar a ploure bastant i vam parar a dinar en un restaurant bastant bo: arròs fregit amb gambes i tom kha kai, una sopa de llet de coco, arrel de galangal, pollastre, ceba, i alguna cosa més. No parava de ploure i vam estar una estona al restaurant escrivint, jugant a cartes i bevent smoothis. Al sortir vam anar resseguint la carretera cap a la part més meridional de l’illa. Vam veure més micos i platges que serien molt molt maques en dies assolellats. Quan es va acabar la carretera vam tornar cap a l’hotel. Vam comprar una mica de fruita i pastes i vam anar al bungalou a eixugar-nos i tenir els peus secs per primer cop en aquell dia. Tot i la pluja el primer dia a Ko Lanta ens va encantar. Ens va semblar una illa molt menys turística i bastant salvatge. Al principi pensàvem quedar-nos 3 dies, però entre la pluja i que ens va agradar tant hi vam estar 6! És l'avantatge d'anar sense presses ni límit de temps.

Al dia següent, per primer cop des de que érem a l’illa, ens vam llevar i feia sol! Des de l'hotel es veia la selva i al final de tot el mar turquesa. Una vista fantàstica!

Ho vam aprofitar per agafar la moto i anar a l’altre cantó de l’illa, cap a l’Old Town, l'antic poble i port principal de l'illa. De camí anàvem parant a les caletes que trobàvem que més ens interessaven. A l’arribar al poble, vam aparcar i passejar una estona. Ens va recordar als decorats de Portaventura, però estranyament s’assemblava a la secció del Western, i no a la de Xina o Indonèsia. Hi havia un temple petitó al costat del mar d'uns colors molt vius. Com que feia molta calor, vam beure un smoothie per refrescar-nos i vam tornar a agafar la moto en direcció cap al nord de l’illa. Al final ens la vam fer tota sencera!

A dalt de tot de l’illa hi ha el port, on vam comprar els tiquets per anar cap a Koh Lipe. Després vam anar a aprofitar el sol estirant-nos a una platja. En vam provar vàries fins que en vam trobar una que ens fes el pes. Quan ens vam banyar, per estrany que sembli, ens vam adonar que l’aigua era dolça! Amb tota la pluja que havia caigut s’havia format un riu que anava a desembocar en aquella cala i en alguns llocs l’aigua s’acumulava donant com a resultat un mar d’aigua cristal·lina i sense sal. Veure per creure! Ens vam quedar a la platja fins la posta de sol.

Després vam agafar la moto per anar a sopar. Sort que vam arribar d’hora perquè vam triar un dels restaurants més lents de l’illa sinó del país. El porten només entre dues persones i a la carta ja t’avisen que pot ser que t’hagis d’esperar. Això sí, el menjar era ben bo. 

A Ko Lanta també vam poder veure com viu la gent local. Habiten uns homes que se’ls anomena gitanos del mar. Ells es refereixen a si mateixos com a moken. Són un grup ètnic d'entre 2.000 a 3.000 persones que mantenen una cultura nòmada, basada en el mar i parlen la seva pròpia llengua. Habiten a la costa i les illes del mar d'Andaman, a la costa oest de Tailàndia i Birmània. Es coneixen el mar com la seva pròpia mà i viuen de la seva fauna i flora caçant amb eines simples com xarxes i llances. El menjar que els hi sobra l'assequen a la part superior dels seus vaixells i després el venen. A causa de la quantitat de temps que passen bussejant per aconseguir el menjar, els nens moken són capaços de veure millor sota l'aigua que qualsevol altre nen. Si recordeu el tsunami del sud-est asiàtic de finals de 2004, que va causar milers de morts, de moken només en va morir un! Un pobre home gran i minusvàlid. El seu coneixement ancestral del mar els va permetre salvar-se, tot i que els seus poblats i molts dels seus vaixells van ser destruïts. Els moken no tenen escriptura, així que transmeten tota la seva cultura i tradicions de pares a fills oralment. Entre les històries que expliquen, hi ha la que parla d'esperar "l'onada que s'empassa la gent". Que explica que abans d’un tsunami hi ha un retrocés ràpid i profund del nivell del mar. Gràcies a aquesta història que coneixien petits i grans, van poder fugir corrents cap a l'interior de l'illa per protegir-se del tsunami quan van detectar els primers indicis.

De Ko Lanta vam anar a Ko Lipe, la que seria la nostra última destinació a Tailàndia. Sí, Ko en tailandès vol dir illa :)

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

El viatge d’una illa a l’altra va ser increïblement llarg dalt d’un vaixell amb bastant risc de mareig. Vam arribar a Lipe amb la posta de sol i vam anar cap a l’hotel. Al ser una illa petitona els hotels són bastant més cars o sigui que vam triar un dormitori compartit. No obstant, els llits estaven organitzats en nínxols a les parets que podies tancar amb una cortina, permetent-nos se mantenir la intimitat.

El primer dia al matí vam llogar unes ulleres de fer esnòrquel i vam encaminar-nos cap a la Sunrise Beach, la platja per on surt el sol. Havíem llegit que just al davant hi ha dues illes on s’hi pot arribar nadant i volíem veure què ocultaven les seves profunditats. El primer intent va ser un fracàs. Tot i que l’illa està molt a prop, entre ella i la costa passa un corrent fortíssim que ens impedia nadar. Havíem de fer molts esforços per mantenir-nos al lloc, ja no et dic per avançar. Vam intentar arribar-hi agafats a una corda de boies, però la corda s’acabava abans que el corrent i, cansats com estàvem, vam creure més assenyat deixar-ho estar i tornar a la platja.

Després vam passejar fins a l’altre extrem de la platja fins a situar-nos davant de l’altra illa. En aquest cas no va haver-hi cap problema: l’aigua estava plana i quieta i vam poder anar avançant al nostre ritme fins arribar a l’illa. Vam passar per damunt d’una barrera de corall molt grossa però malauradament morta. Era un cementiri de corall gris. De totes maneres vam poder veure molts peixos (peixos lloro, pallasso, i d’altres de coloraines), una espècie de cogombres de mar, eriçons, anemones, una medusa... I just abans d’arribar un peix es va enfadar amb el Pol i li va mossegar! Tres cops! Encara té la marca...  Vam descansar una estona a l’illa on hi havia un grup d’asiàtics molt ben equipats amb canoes, tubs, neoprens, salvavides i tota la pesca. I el nadó que portaven es banyava amb manguitos i barret inflables! Una cosa que no havíem vist mai i de la qual no acabem de veure la utilitat. Com que començàvem a tenir gana vam decidir acabar de rodejar la illeta i tornar per on havíem vingut fins la costa. Mentre donàvem la volta, però, el Pol es va topar amb un filament de medusa desenganxat que anava surant a la deriva – creiem, ja que a l’aigua era completament invisible – que se li va enrotllar pel braç i li va deixar tot ple de picades. Al sortir de l’aigua se li veien les marques vermelles. 

Vam anar a dinar i després vam decidir d’anar a estirar-nos a la Sunset Beach per llegir una estona mentre esperàvem la posta de sol. El cel era tant maco que el vam immortalitzar penjant-ne una foto a l’instagram. Després de tornar a l’hotel i fer-nos una bona dutxa freda (no hi havia més opció que aquesta) vam anar a sopar a un restaurant hindú de bona fama, per començar-nos a adaptar a Malàisia.

I el dia següent més del mateix. La jornada ens havia agradat tant, sense agències, al nostre ritme, i les platges eren tan maques i l’aigua tan clara que vam repetir l’experiència. Anàlogament al dia anterior, vam dirigir-nos a la Sunrise Beach armats amb les nostres ulleres de snorkel i poca cosa més. Vam plantar les tovalloles tapant la motxilla i ens vam ficar a nedar. Vam estar-hi tanta estona que vam arribar a la Sunset Beach on havíem estat la tarda anterior. Tot i que fora de l’aigua ens estiràvem a l’ombra i que quan caminàvem ens posàvem les tovalloles sobre les espatlles, com que vam estar molta estona nedant fent braça se’ns va cremar una l’esquena.

Des d’una cantonada de la llarga Sunrise Beach vam veure acabar el dia per una banda i sortir una lluna encara més impressionant per l’altra.

Després de passar per l’hotel a treure’ns la sal i a preparar les motxilles per a l’endemà vam anar a sopar al Madam Youhoo, que es diu així perquè la matrona que el porta atreu als seus clients cridant: youhoo, youhoo! I això és tot el que vam fer a Koh Lipe. Potser no sembla molt, nadar i gaudir del clima i del paisatge, però no canviaríem ni una coma del que vam fer. L’illa és magnífica i els seus voltants preciosos. Ens va semblar el paradís i vam marxar entristits de deixar-la però va ser el millor comiat possible de Tailàndia.