Després dels dies calorosos a Penang ens va semblar que la següent destinació estaria bé que fos a les muntanyes. Així que vam agafar un bus, dels millors que hem agafat fins ara tot i que el conductor no estava a l’alçada, fins a Tanah Rata: un poble de Cameron Highlands, on hi ha plantacions de te bàsicament. Cameron Highlands es troba al centre-nord de la península de Malacca, a una altitud de 1.500 metres sobre el nivell del mar, el que fa que gaudeixi d'unes temperatures bastant per sota que a la resta de Malàisia. El paisatge ofereix una de les postals més conegudes de Malàisia: verds turons de les plantacions de te.
A l’arribar vam deixar les coses a l’hotel i vam anar a dinar en un restaurant molt bo. Es va posar a ploure mentre hi érem, així que ens vam haver d’esperar escrivint aquestes línies i quan va parar de ploure vam anar a passejar una mica pel poble. Es respirava un ambient molt més fresc i tranquil.
El dia següent ens vam llevar a una hora decent i amb l’aplicació del mòbil de maps.me vam començar a seguir la ruta que ens havíem preparat el dia anterior. La intenció era arribar al cim del Gunung Jasar, una muntanya de mida mitjana bastant propera, i després descendir-la per un altre camí passant pel poble d’Orang Asli i tornar a l’hotel caminant entre les plantacions de te. L’ascensió no era molt llarga però sí molt empinada, tant que de tant en tant havíem d’aturar-nos per recuperar l’alè. No obstant vam veure que estem més en forma que la majoria perquè anàvem deixant enrere bastanta gent. Tants mesos de caminades donen el seu fruit! Vam anar pujant pel camí rodejats de selva i vam arribar a dalt de tot sense més problemes.
Vam estar una estona admirant la vista des de dalt de la muntanya. A la llunyania ja es veien les plantacions de te i varis poblets.
La baixada es va plantejar més dificultosa ja que hi havia el mateix pendent però més enfangat i per acabar-ho d’adobar al Pol se li va obrir la sola de la bota! En aquestes circumstàncies vam formar equip amb una parella d’Estònia, més o menys de la nostra mateixa edat, que ens havia avançat al pujar però per baixar no corrien tant. Tots quatre ens vam anar obrint pas entre la frondosa vegetació d’un camí poc trepitjat fins arribar al poble. Era realment molt petit i aïllat entre les muntanyes i tots els nens ens van saludar des de les seves cases.
El dia següent ens vam llevar a una hora decent i amb l’aplicació del mòbil de maps.me vam començar a seguir la ruta que ens havíem preparat el dia anterior. La intenció era arribar al cim del Gunung Jasar, una muntanya de mida mitjana bastant propera, i després descendir-la per un altre camí passant pel poble d’Orang Asli i tornar a l’hotel caminant entre les plantacions de te. L’ascensió no era molt llarga però sí molt empinada, tant que de tant en tant havíem d’aturar-nos per recuperar l’alè. No obstant vam veure que estem més en forma que la majoria perquè anàvem deixant enrere bastanta gent. Tants mesos de caminades donen el seu fruit! Vam anar pujant pel camí rodejats de selva i vam arribar a dalt de tot sense més problemes.
Vam estar una estona admirant la vista des de dalt de la muntanya. A la llunyania ja es veien les plantacions de te i varis poblets.
La baixada es va plantejar més dificultosa ja que hi havia el mateix pendent però més enfangat i per acabar-ho d’adobar al Pol se li va obrir la sola de la bota! En aquestes circumstàncies vam formar equip amb una parella d’Estònia, més o menys de la nostra mateixa edat, que ens havia avançat al pujar però per baixar no corrien tant. Tots quatre ens vam anar obrint pas entre la frondosa vegetació d’un camí poc trepitjat fins arribar al poble. Era realment molt petit i aïllat entre les muntanyes i tots els nens ens van saludar des de les seves cases.
A partir d’allà el camí va ser suau i còmode, serpentejant entre els verds camps de te. Al final vam arribar dalt de tot de la plantació, on hi havia una cafeteria. Vam prendre un te calentó i vam menjar una mica admirant les fabuloses vistes. Era com un mar verd de plantacions de te amb suaus i frondosos turons envoltats per núvols baixos. La vista és una de les més boniques del país.
El te ens va donar forces per començar a tirar cap a l’hotel, però mentre caminàvem es va posar a ploure i al final vam acabar compartint un taxi (o en malaisi teksi) amb la parella estoniana. Units per l’amistosa conversa de l’excursió vam decidir de retrobar-nos per anar a sopar en un restaurant hindú. Com que teníem molta gana vam anar a sopar molt d’hora pels nostres horaris, tot i que no gaire per als seus. El menjar era bo i abundant i un cop sopats i havent jugat a cartes i xerrat de tot ens vam intercanviar els blogs i vam anar a dormir.
L’endemà ens havíem previst un pla similar al de l’anterior però amb una muntanya molt més alta i un camí més llarg. No ens preocupava que el camí fos llarg perquè havíem llegit que passava per pobles, camps de maduixes i les seves respectives botigues, però el problema va ser que després de caminar uns vint minuts per un camí entre la selva vam veure que el camí s'acabava i continuava per la carretera.
Just allà on començava la carretera ens va interpel·lar una parella d’australians que volien fer el mateix camí i s’havien perdut. De llavors ençà vam estar tot el dia junts. Els núvols de pluja de la tarda anterior encara tapaven el cel i ens vam haver de ficar l’impermeable. Vam entrar en un hivernacle de maduixes i vam comprar unes melmelades molt bones.
Vam veure que faltava bastant de tros per arribar a la plantació i com que estàvem al mig de la carretera tots quatre ens vam posar a fer autoestop, però no ens donava resultat. Finalment un taxista que ja portava un home va accedir a acostar-nos un tros per dos ringgits per persona. Quan ja estàvem bastant a prop de la plantació a la que volíem arribar un altre home va accedir a portar-nos al porta-càrregues del seu tot-terreny.
Aquesta plantació era molt més gran que la del dia anterior. Miressis on miressis només veies plantes de te. Vam pendre tots quatre un te a la cafeteria resguardant-nos de la pluja.
Al sortir volíem anar a caminar pel bosc i el Zach, el noi australià, va picar a una casa i va convèncer l’home, que de fet era un treballador de la plantació, que ens hi acostés per un mòdic preu. No vam poder arribar-hi perquè la carretera estava tallada per ser l’època plujosa, però vam passar una bona estona dalt del tot terreny veient el paisatge. Al vespre, com el dia anterior amb els estonians, vam quedar per anar a sopar plegats amb la parella australiana. Son les racions d’amistat d’un sol dia que et vas trobant mentre viatges. Com dues línies rectes, els nostres camins només es creuen un cop en la infinitat del pla que és el món o, més acuradament, l’espai-temps.
Just allà on començava la carretera ens va interpel·lar una parella d’australians que volien fer el mateix camí i s’havien perdut. De llavors ençà vam estar tot el dia junts. Els núvols de pluja de la tarda anterior encara tapaven el cel i ens vam haver de ficar l’impermeable. Vam entrar en un hivernacle de maduixes i vam comprar unes melmelades molt bones.
Vam veure que faltava bastant de tros per arribar a la plantació i com que estàvem al mig de la carretera tots quatre ens vam posar a fer autoestop, però no ens donava resultat. Finalment un taxista que ja portava un home va accedir a acostar-nos un tros per dos ringgits per persona. Quan ja estàvem bastant a prop de la plantació a la que volíem arribar un altre home va accedir a portar-nos al porta-càrregues del seu tot-terreny.
Aquesta plantació era molt més gran que la del dia anterior. Miressis on miressis només veies plantes de te. Vam pendre tots quatre un te a la cafeteria resguardant-nos de la pluja.
Al sortir volíem anar a caminar pel bosc i el Zach, el noi australià, va picar a una casa i va convèncer l’home, que de fet era un treballador de la plantació, que ens hi acostés per un mòdic preu. No vam poder arribar-hi perquè la carretera estava tallada per ser l’època plujosa, però vam passar una bona estona dalt del tot terreny veient el paisatge. Al vespre, com el dia anterior amb els estonians, vam quedar per anar a sopar plegats amb la parella australiana. Son les racions d’amistat d’un sol dia que et vas trobant mentre viatges. Com dues línies rectes, els nostres camins només es creuen un cop en la infinitat del pla que és el món o, més acuradament, l’espai-temps.
Ens van encantar els dies que vam passar en aquesta zona de Malàisia, les passejades per la selva, el magnífic paisatge verd de les plantacions i el te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada