DE PENANG

Normalment, si s’entra al país des del nord, la primera parada per als viatgers que arriben a Malàisia és l’illa de Langkawi però com que nosaltres veníem de Lipe i sabíem que res no podria superar les seves platges, vam decidir saltar-no-la i anar directament a Penang, o Pinang, no ens va quedar molt clar el nom correcte.

El dia de viatge no va estar mancat d’incidents. Des de l’illa de Lipe vam agafar un speed boat, que no és més que un vaixell al que li han posat tants motors com hi han cabut i que per tant va que se les pela, que ens va portar a terra ferma i des d’allà una furgoneta ens va portar fins a un poble el nom del qual no aconseguim recordar. Quan ja érem en aquesta ciutat la furgoneta va fer una primera parada per a deixar alguns passatgers a l’estació d’autobusos i nosaltres vam aprofitar per anar al lavabo. Quan en vam sortir la furgoneta ja havia marxat, sense nosaltres i amb totes les nostres coses. De poc havia servit que aviséssim al conductor que anàvem al lavabo o que algun altre viatger li digués que les nostres coses estaven allà i nosaltres no. Per sort un treballador ens va reconèixer i ens va pujar als dos a la seva moto fins que vam atrapar la furgoneta. El conductor li va donar 100 bahts i nosaltres vam pujar. Al cap de poc ens van deixar en una agència-hotel-restaurant on ens vam haver d’esperar una mica més d’una hora. D’allà una furgoneta, sorprenentment per a nosaltres dos sols, ens va portar fins a Penang travessant la frontera que va ser, fins al moment, la més fàcil de passar de totes les que ens hem trobat. I ja érem a Malàisia!

Penang és una illa bastant grossa connectada al continent per un pont. El principal interès cultural és el centre històric de la seva capital, Georgetown, ple d’edificis antics. Malàisia és un país on hi conviuen tres comunitats ben diferenciades: els xinesos, els indis i els malais; i a quasi cada ciutat s’hi pot trobar un Little India i un Chinatown. El que més ens va sorprendre, però, va ser que tothom parla anglès, i millor que nosaltres!

El primer dia, com que vam arribar que ja era fosc, no vam poder fer gaire cosa. Vam anar al nostre hotel que era una antiga casa xinesa molt gran i molt maca, amb tot el primer pis de fusta. Després vam anar a treure ringgits (torna a acostumar-te a una altra moneda) i vam sopar a un lloc que vam trobar per casualitat, el Food Heaven: una plaça enorme tota rodejada de mini-paradetes de menjar cadascuna especialitzada en alguna cosa. Pots trobar menjar de pràcticament qualsevol lloc i fins i tot hi ha música en directe!

L’endemà ens vam llevar i vam sortir a passejar pel centre històric. Està ple de cases molt antigues i ens vam deixar portar per l’instint per explorar-lo. Vam entrar a la mesquita i una noia ens va fer un tour ràpid gratis. Això sí, ens hem de tapar les vergonyes, sobretot l’Anna! D'acord amb la Constitució de Malàisia, tots els malais (la raça majoritària del país) són musulmans. Els ciutadans d'origen xinès o hindú tendeixen a no ser musulmans, encara que es requereix que es converteixin a aquesta religió si volen casar-se amb una persona musulmana.

Després vam entrar en un mercat de carrer i, per la nostra sorpresa, podíem conversar fàcilment amb els venedors. Aquí el nivell d’anglès és molt superior que als altres països que hem visitat, fins i tot millor que a Espanya o França. Una noia que venia una substància estranya i densa en uns pots de bambú ens va explicar que éren uns pastissos tradicionals del cap d’any xinès que s’aproximava. De fet, per tot arreu podies trobar decoracions d’ous, galls i gallines, perquè estàvem a punt d’entrar a l’any del gall. En aquest mercat ens van donar a tastar una cosa que es diu moringa, medicina natural boníssima per la salut, la força i la vitalitat. Ens van donar uns tríptics i tot. Sembla un cigronet sec. En vam prendre un cada un i feia un mal gust de mil dimonisi més tard ens va acabar passant factura.

Acabada la passejada pel mercat vam anar a una mansió d’una de les famílies xineses més riques de fa uns 100 anys. Es pot veure com vivien, mobles, joies, retrats... tot molt ostentós però a les fotos no se’ls veu gaire feliços, sobretot a les noies, que decidien llevar-se la vida després de que el marit se’n cansés i les reemplacés per una altra. 

Mentre estàvem allà vam començar a notar una pesador d’estómac. Semblava que la moringa feia efecte tot i que no el que esperàvem. Vam dinar tard en un lloc car però on el menjar era molt bo i europeu: peixet i amanida. No ens veiem amb cor d’arriscar-nos amb algun plat desconegut amb la panxa com la teníem. Tot i això, al cap de poc al Pol li va tornar a fer mal la panxa o sigui que vam anar tirant cap a l’hotel. A l’arribar-hi va vomitar i li va pujar una mica la febre. Òbviament ja no vam sortir més.

Tot i el mal final del dia anterior l’endemà ens vam llevar en bon estat de forma i vam anar a veure l’art de carrer de la ciutat seguint un mapa. La ciutat està plena de dibuixos a les parets que s’han d’anar trobant amb un mapa. Tot i que alguns ja estan molt malgastats encara en queden de xulos. L’ajuntament va decidir fer els dibuixos per dinamitzar el turisme de la ciutat i reparteix mapes gratuïts on s’indiquen els principals. Com a crítica artística direm que es nota molt que han sigut tots fets per una mateixa persona i que la planificació des de la institució fa que es perdi el caràcter anàrquic, canviant, trencador de l’autèntic art de carrer.

Després de dinar l’Anna no es trobava molt bé i vam decidir anar al cine d’un centre comercial per estar fresquets (massa) i parar de caminar una estona. Vam veure la pel·lícula Arrival en anglès i amb dues línies de subtítols, malaisi i xinès. Quan va acabar la peli l’Anna es trobava encara pitjor i va acabar vomitant i amb mal de panxa o sigui que vam tornar directes a l’hotel. Lz moringa també li va acabar afectant, no se'n va poder escapar.

Com que el dia següent l’Anna encara no estava fina del tot vam fer un dia tranquil, de repòs. L’alternativa era anar a caminar pel parc natural de l’illa, el més petit de Malàisia, però no s’hi va veure en cor o sigui que ho vam deixar per un dia més tard. És l’únic parc nacional que hem trobat on l’entrada és gratuïta. Bàsicament pots triar dos camins a fer dins el parc: un que et porta a la platja dels micos i l’altre a la platja de les tortugues. No cal dir quin vam agafar, sobretot després de l’incident de Lopburi. Vam estar una horeta caminant per la selva sentint mil sorolls i suant la gota gorda. Sort que els arbres ens feien ombra. A l’arribar a la platja, vam visitar el centre de conservació tortuguil. Vam veure tortuguetes petites d’uns 3 mesos i una d’uns 10 anys que la tenien allà per estudiar-la. 

Més tard vam tornar a agafar el mateix camí de tornada entremig de la selva i el bus de tornada fins a Georgetown. Allà vam visitar l'ajuntament, l'església i vam estar passejant per la costa.

I aquests van ser els nostres dies a l’illa de Penang. La moral a aprendre d’aquesta història és: no prengueu moringa!