DEL NORD DE LAOS

Primer canvi de país! Després de veure que les opcions per entrar per terra eren una matada descomunal vam decidir comprar un vol de Chiang Mai a Luang Prabang (Laos). Ja per començar, ens va encantar la vista que vam veure des de l’avió a l’aterrar. Unes muntanyes abruptes, semblants a les de bola de drac. Vam estar poca estona a l’aeroport perquè ens donessin el visat de 30 dies (35 $). A l’arribar al centre de Luang Prabang ja era quasi fosc, ja que aquí a dos quarts de set de la tarda ja és negra nit. Però ens van donar la benvinguda amb una bonica posta de sol. 

Com que teníem ganona vam anar al mercat nocturn del centre de la ciutat. Un mercat molt semblant als de Tailàndia. El que sí que ens va sobtar va ser l’ordre dels carrers i l’arquitectura de les cases. Es podia observar la influència europea portada pels francesos durant la seva ocupació en el país.

Luang Prabang té diverses coses a visitar i la ciutat en si és agradable per a passejar-la. Així que vam llogar una moto per poder anar al nostre aire, vam intentar demanar casc, però això del casc aquí no s’estila. El més impressionant que vam veure són les cascades. N’hi ha dues, les de Kuang Si i les de Tad Sae, diferents però ambdues molt recomanables. Les primeres són un salt d’aigua altíssim que ens va esquitxar només al acostar-nos per fer una foto. Després de la cascada l’aigua continua més tranquil·lament i es formen basses. A més, entre els arbres del bosc puja un camí empinat i fangós que porta just a l’inici de la cascada. L’esforç paga molt la pena ja que allà dalt poca gent hi arriba i hi ha unes piscines naturals precioses on ens vam poder banyar, estàvem al paradís, perquè a més quasi no hi havia ningú. A més vam poder veure tota la cascada des de dalt. A l’altra cascada, la de Tad Sae, hi vam anar l’endemà. No són tan espectaculars però són molt amenes. Els habitants de Luang Prabang hi van sovint els caps de setmana amb la família. Nosaltres hi vam anar un diumenge, així que la vam haver de compartir amb un munt de nens laosians que no paraven d’escalar els arbres i saltar. A més, també vam passejar pel voltant de la cascada, una selva verda i frondosa en la que ens vam trobar l’aranya més gran que hem vist mai!  

De Luang Prabang vam agafar una furgoneta cap a Vang Vieng. El país és més gran del que sembla i cada etapa, encara que no sigui excessivament llarga, es fa lenta degut a l’estat de les carreteres plenes de sots i parts sense asfaltar. A més, vam haver de pujar un coll de muntanya emboirat i baixar-lo vorejant el penya-segat. Sort que el conductor es coneixia bé el camí, sinó no haguéssim pogut fer aquesta entrada del blog. Vang Vieng ens va semblar una ciutat petita i sense masses coses a fer però amb un paisatge espectacular. Pel que vam saber després es poden fer unes excursions d’un parell de dies molt maques. El que sí que vam veure va ser la cova de Tham Poukham que és veritablement impressionant. És una cova enorme que pots explorar pel teu compte i perdre’t una mica fins a quedar-te completament a les fosques i sentir-te com un hobbit a Moria.

Després d’aquesta parada a Vang Vieng vam seguir cap a la capital, Vientiane. Vientiane és la ciutat més gran, habitada, sorollosa, contaminada i bruta del país. Realment no havíem vist mai tanta brutícia concentrada en un carrer, ni en el fòrum quan són festes de la Mercè. Passejant per alguns carrers ens vam haver de posar la mascareta en plan xino, no per integrar-nos millor, sinó perquè realment la necessitàvem.

El primer que vam fer aquella tarda va ser anar a visitar el COPE Visitors Center tot fent un tomb. COPE són les inicials de Cooperative Orthotic and Prosthetic Enterprise i és que Laos és un dels països amb més mancs del món, cosa que desconeixíem per complet. Anem a posar-ho en xifres: del 1964 al 1973 els Estats Units van llançar més de dos milions de tones de bombes sobre Laos, convertint-lo en el país més bombardejat per càpita de la història. En total van ser 580.000 missions, és a dir, un bombardeig cada 8 minuts, 24 hores al dia durant els 9 anys de conflicte. Les bombes utilitzades en aquella època són les teòricament prohibides bombes de dispersió, de cadascuna de les quals en surten un munt de bombes petites. Aproximadament un terç d’aquestes bombes no esclata deixant el país amb uns 80 milions de mines per explotar. Després de 40 anys s’ha desactivat menys de l’1% d’aquestes bombes. L’impacte sobre les vides de la gent i per tant, sobre el desenvolupament del país és enorme. A partir de l’any 93 els EEUU van començar a col·laborar econòmicament en la neteja. L’aportació acumulada d’aquests 23 anys equival al que es van deixar per bombardejar el país durant 10 dies. Tot sigui per frenar el comunisme. En el COPE vam poder veure les històries de les persones (tant nens com gent més gran) que havien tingut accidents amb les UXO (unexploded ordnance), ja que més de 50.000 persones han estat ferides o han perdut la vida com a conseqüència d’aquestes bombes escampades per tot el país. Aquesta cooperativa, s’encarrega d’ajudar els supervivents proporcionant-los sobretot pròtesis, cadires de rodes i teràpies de rehabilitació. L’entrada és gratuïta, però accepten donacions per contribuir en la seva gran tasca. 

Vam sortir d’allà bastant tristos i sent conscients de la història del país, que desconeixíem per complet. Per acabar-ho de rematar, al sortir d’allà, vam veure una botiga d’animals on tenien gossets, gats, conills, conillets d’índies... amb unes pèssimes condicions.

Vam continuar caminant i vam arribar a l’arc del triomf de la ciutat. Es va començar a construir inspirant-se en el de París, però no es va poder acabar i ha quedat com una estructura de ciment amb alguna decoració. Ens hauria agradat pujar-hi però aquí tot tanca molt d’hora i no vam poder. 

Com que Vientiane en sí no ens agradava molt, el dia següent vam llogar una moto, aquesta vegada amb casc, per anar al Buddha Parc, que està bastant lluny de la ciutat. A uns 40 minuts de moto, tragant fum de camions, tuk tuks, etc. El parc ens va agradar bastant, però feia un sol que ens estàvem torrant. Aquí, tenim la sensació que el sol pica més fort. Així que pel parc anàvem buscant les ombres, i sort que n’hi havia, ja que el parc està ple d’escultures de pedra de motius religiosos. Ens vam quedar allà a dinar i vam tornar a equipar-nos amb la mascareta i el casc per agafar la moto de tornada a Vientiane. 

L’endemà volíem anar cap al sud de Laos, ja que l’Elsa ens havia dit que era la seva zona preferida del país i no ens la podíem perdre. Com que està a 11 hores per carretera des de Vientiane, vam pensar que el millor seria agafar un sleeping bus (un bus amb llits) de nit i així es passaria més ràpid el viatge i a part ens estalviàvem una nit d’hotel. L’experiència del bus és digna d’explicar-la en detall, així que ho farem en la següent entrada!

DEL QUE ENS HA DEIXAT TAILANDIA

Tailàndia ens ha deixat un molt bon regust de boca i ens ha deixat un munt de coses.

La xarxa elèctrica i de telèfon  completament enredada, la dificultat dels taxistes per llegir un mala, la mida dels insectes i la quantitat, el contrast entre la modernitat i el caos de la ciutat i la vida rural i pausada del camp, la quantitat de motos i de persones en una moto i la seva edat, els increïbles paisatges sobre la muntanya del nord del país, l’amabilitat i l’hospitalitat de totes les persones que ens hem creuat, que sempre et desitgen tota la sort del món, el súper picant menjar, l’sticky rice (arròs enganxós), els tuk tuk, la quantitat inhumana de bosses de plàstic, els nens que et saluden pel carrer, la calor penetrant i la humitat, els grills cridant com si els estiguessin torturant i els galls cantant com si estiguessin afònics, les trobades amb altres viatgers i els consells que et donen, les dutxes sense cortina ni mampara ni res, per tant mulles tot el lavabo, l’olor bastant difícil de la típica salsa de peix que posen en tots els plats, la intel·ligència dels elefants i l’adaptació dels micos a la ciutat, l’ambient i la festa de Kao San, el budisme sempre present a tot arreu, els llamps i les tempestes que ataquen per sorpresa, la quantitat infinita de temples, els mercats amb el menjar a nivell de terra, peus, rodes de moto i mosques, els monjos fets de cera que semblen els campions del món de pica-paret, les pregàries de l’Elsa abans de conduir, l’alfabet i els números (sabem contar fins a 10!), els postres de l’After You, els camps d’arròs, els arcs de Sant Martí sense pluja, el deixar les coses pel carrer sense por que te les robin, els productes mai vistos del supermercat, les cues quilomètriques de Bangkok, la companyia de l’Elsa i els seus amics i familiars i moltes més coses que ara mateix no se’ns acudeixen!

30 dies molt intensos i molt ben aprofitats :)

De Chiang Mai

A la província de Chiang Mai vam passar els nostres últims dies a Tailàndia. Això sí, vam aprofitar fins al màxim el visat de 30 dies que ens van donar a l’arribada. Tot i així encara ens van faltar alguns dies per acabar de conèixer el nord d’aquest país, que sobre mapa no sembla tant gran, però un cop hi ets veus que per moure’t d’una província a l’altra són mínim tres hores. Val a dir també que l’estat de les carreteres, tot i sorprendre’ns positivament, no és el d’Espanya. Sense tocar el tema de la conducció per l’esquerra i bastant laxa pel que fa al seguiment de la normativa dels tailandesos i dels múltiples animals que ens van creuar la carretera (gossos, gats, vaques, cabres, gallines, micos, búfals, serps, etc).

Chiang Mai podríem dir que és la capital del nord de Tailàndia. Una ciutat bastant desenvolupada i amb molta vida turística. Però, molt a prop té unes muntanyes amb impactants vistes.

El primer que vam fer a l’arribar va ser una passejada pel mercat nocturn i també vam aprofitar per sopar en una de les múltiples paradetes. A Tailàndia, sigui l’hora que sigui, sempre podràs esmorzar, dinar o sopar, ja que per ells cap dels tres àpats no varia i a més a més cada 100 metres trobes algú que ha muntat la seva paradeta a la vorera i et ven la seva especialitat. A nosaltres (sobretot a l’Anna) ens ha costat acostumar-nos a menjar per esmorzar arròs o fideus amb carn i verdures. De fet encara no ho hem aconseguit! 

Tot caminant pel mercat del centre de Chiang Rai ens vam topar amb el temple d’acer Wat Soi Su Fan. Un temple que només el Pol us podrà explicar com era, ja que a l’Anna no la van deixar entrar. I no per infidel no, sinó perquè és una dona. Consideren que les dones són impures pel fet de tenir la regla cada mes. En fi, si més no el temple de fora il·luminat transmetia pau. A part, a l’haver-hi tants i tants temples, a la que et trobes amb un una mica diferent o original ja t’acaba agradant més.

Degut al gran amor que sentim cap als integrants del regne Animalia i a l’oportunitat única que se’ns va presentar vam dedicar tot un dia a envoltar-nos de bèsties. I per què?  Perquè “somos unos exploradores intrépidos y somos amigos de toooodos los bichitos” (Up). Al matí vam anar al parc d’elefants Mae Taeng, on es dediquen a recollir elefants maltractats i a donar-los una millor existència. Per a finançar-se fan espectacles i passejades per als visitants. Cada elefant té un cuidador-entrenador-conductor que l’acompanya durant tota la vida. Cadascun sap fer trucs diferents: n’hi ha que juguen a futbol, a bàsquet, que pinten, que et posen el barret... Gràcies a les habilitats negociadores de l’Elsa, un art per a nosaltres misteriós i incomprensible, vam poder veure l’espectacle, fer la passejada pel riu, visitar un temple de dones de coll agirafat, tornar amb carreta de bous, dinar i baixar el riu en un rai de bambú a un preu més que acceptable. Els quadres fets pels elefants els podies comprar per més o menys uns 30 euros. Aquí unes quantes fotos:

Després de dinar vam canviar aquests grans herbívors per altres animals més ferotges. No molt lluny d’allà hi ha el Tiger Kingdom, un centre d’estudi i cria de tigres on pots acaronar-los i fer-te fotos amb ells. Hi ha tigres recent nascuts, mitjans, grans i gegants. Els tigres es passen la major part del dia dormint i et pots acostar i tocar-los mentre ho facis per darrere i amb seguretat. Si ho fessis pel davant el tigre es pensaria que vols jugar amb ell a un joc on tens les de perdre. Per sort, sempre vas acompanyat d’un vigilant que manté les feres a ratlla amb un branquilló d’uns 25 cm. 

Ens va agradar molt l’experiència, però creiem que el preu que paguen els tigres perquè els puguem acariciar i fer-nos fotos és massa elevat. Estan en gàbies bastant petites i es passen tota la vida allà. I encara que t’assegurin que no estan drogats nosaltres no hi posaríem la mà al foc. 

Vam acabar el dia fotent-nos les botes en el restaurant de moda de la ciutat, el Ohkajhu Farm, i de postres una torrada com les del After you. 

L’últim dia pel matí vam anar a uns banys termals que val a dir que ens van decebre. Primer de tot que els banys són públics però els preus no són populars. En cas que vulguis pagar pots triar entre una banyera individual que podria servir per un anunci de Cillit Bang o un jacuzzi però tot separat sempre per sexes. Vistes les sales de bany que hi ha per aquí on no hi ha ni dutxa entenem que una banyera plena d’aigua calenta pugui ser un gran luxe, però la que tenim a casa és millor. Així que vam passar de banyar-nos i vam aprofitar l’aigua calenta que brollava d’una font natural per cuinar uns ous durs i fer un petit pícnic.

Per la tarda, com que ens havíem quedat amb ganes d’una remullada vam anar al Grand Canyon de Chiang Mai, on pots saltar des d’uns 8 o 9 metres. L’aigua no estava tant calenta com als banys, però era d’agrair ja que en aquest país sempre estàs suant.

Al tornar a la ciutat vam anar al supermercat a comprar els ingredients per cuinar espaguetis amb pollastre al curri verd. De tot el que hem tastat per aquí és la nostra recepta preferida i realment ens va quedar bastant bo. Vam fer una primera olla que a nosaltres ja ens picava i d’aquí l’Elsa i la Thai en van separar la meitat per a doblar la ració de picant. El seu plat no ens vam atrevir ni a tastar-lo. I així vam posar fi a aquest culinari dia i vam anar a dormir la nostra última nit al país.

L’endemà ja vam agafar un avió Chiang Mai-Luang Prabang (Laos) amb la companyia LaoAirlines. L’avió bastant petitó, però el servei molt bo. En un vol que dura una horeta ens van donar beguda i menjar gratis!