DE LA NOSTRA ARRIBADA I LES PRIMERES IMPRESSIONS DE BANGKOK

Hola a tots els possibles lectors! Som l’Anna i el Pol i recentment hem començat un viatge pel sud-est asiàtic sense bitllet de retorn. Aquest blog ens servirà per compartir les nostres vivències amb família, amics i d’altres interessats així com de diari per poder recordar l’aventura d’aquí un temps. Abans de començar val a dir que les publicacions que farem dependran de l’accés a internet que anem trobant, i del temps, ganes i força que tinguem d’escriure així que no podem prometre una freqüència gaire alta; quedeu avisats!

Ara que portem uns quants dies al país i que deixarem enrere l’enorme ciutat de Bangkok, ja aniria tocant escriure una primera entrada tot fent un petit exercici memorístic (¡dintre flaixbac!):

Vam començar el nostre viatge el 12 de setembre de 2016 per anar en avió des de Barcelona fins Bangkok fent 4 hores d’escala al petit i inhòspit aeroport de Colònia on, a jutjar per la mida dels gots, la cervesa deu ser molt barata, però ben us asseguro jo que la resta de coses no ho són. Per cert, sabíeu que a Eurowings (a més d’estimbar-se) et cobren fins i tot per mirar una pel·lícula o escoltar de la seva música? 10 eurets ni més ni menys, i això si no t’has deixat els auriculars, que els seus tenen un preu a part! Però això ara no ve al cas. Com anava dient, vam arribar a Bangkok el 13 de setembre cap a les 8 del matí, és a dir, unes 20 hores més tard després de sortir del Prat i sense haver aclucat l’ull. De seguida ens vam veure rodejats de cartells plens de lletres estranyes, però tot i això vam poder trobar un taxi amb qui regatejar un preu per dur-nos a l’hotel.

Bangkok és una ciutat elefantina amb enormes contrastos de preus, habitatges, menjars, ambients, gents, horaris, OLORS, ritmes i modes de vida en general. Tota la vorera, i podríem dir que tota la ciutat o el país, és una tenda de menjar, i al passejar de tant en tant empasses una bocanada d’aire picant com un esprai anti-violadors. El nostre hostal estava més que ben situat per visitar els principals temples i palaus de la part antiga de la ciutat, i també per anar al famós infame carrer Khaosan a fer el guiri i nocturnar.

 
 

Ràpidament ens avinguérem a menjar menjar local però sempre mengívol. I dic això, perquè si un s’endinsa  pels estrets carrerons d’un mercat no pensat per als escrupolosos estrangers trobarà menges que no desentonarien en un capítol de Rick & Morty. Per a més aclariment, ho il·lustrem amb alguns exemples:

 

Continuant amb la gastronomia, que com ja comença a ésser evident, és una de les passions compartida pels dos autors d’aquest blog, direm que es pot menjar un bon plat d’arròs o de diversos tipus de fideus amb carns o mariscs per entre un o dos euros, i tot realment bo i saborós, encara que és cert que no assaonem els plats com ells: aquí les setrilleres més comuna sol portar xili en pols, vinagre amb bocins de xili, salsa de peix i sucre, sí, sucre. I se sol tirar tot sobre els fideus ja que els plats tailandesos solen combinar tots els gustos alhora. Com a diferències bàsiques envers la nostra cuina destacaria que aquí el nostre preuat oli d’oliva de cuinar és substituït per salsa de peix. Poc importa que cuinis vedella o carn de porc. I per altra banda, el que seria el malson de la meva àvia, la total inexistència de pa.

A part de diversos restaurants també hem visitat altres indrets per conèixer la cultura passada i present de la ciutat. Cal destacar els imponents temple de Wat Pho i el Gran Palau, tots dos de visita obligada i molt a prop de l’hotel. Es tracta d’edificis ostentosos carregats d’ornamentació amb sanefes, gravats i incrustacions de brillants on predomina el daurat per a dur bona sort. Hi ha centenars d’estàtues de buda per tot arreu en diferents posicions. La cerimònia consisteix en encendre tres varetes d’encens i clavar-les a la sorra, agenollar-se per a pregar o demanar un desig, col·locar una garlanda de flors i finalment enganxar una petita làmina d’or sobre l’estàtua de buda. També hi ha gent que hi deixa alguns bitllets. Per entrar-hi l’Anna s’ha de posar sempre pantaló llarg- Sembla que a totes les religions els agraden els diners i els desagraden les dones.

 

Com que en la varietat està al gust, també vam anar a passejar per la part nova de la ciutat: centres comercials enormes i molt ben refrigerats, pisos i pisos de cinemes, restaurants, roba, luxe, una pista de gel... i tot car. A destacar que s’hi pot trobar els restaurants de postres After you, que recomanem fortament a tots els amants del dolç.

                 


I per últim, l’espatarrant esperpent del carrer Khao San: cartells lluminosos, McDonald’s i Burger King, festa, hostals, soroll, agències de viatge, tuk-tuks caçant clients, bars, música, gent venent laughing gas, brotxetes d’escorpí, homes que t’ofereixen un ping pong show fent petar els llavis... Bàsicament és la concentració de turistes més alta del país, i també la més alta de gent èbria ballant malament enmig del carrer. Clarament un must, un incontornable, que s’hi ha d’anar ostres, encara que només sigui per riure.

P.S.: es veu que per a dominar l’excelsa tècnica de disparar objectes amb la vagina requereix molts anys d’entrenament, fet que comporta que les artistes siguin d’una edat una mica avançada reduint considerablement la bellesa de l’experiment i la quantitat de públic així com el seu gaudi.