Dels supermercats, les racions individuals i les quantitats ingents de plàstic

Si diem que el capitalisme tendeix al monopoli, aquesta tendència s’ha acomplert fins a l’extrem en el cas dels supermercats de Bangkok. De totes les possibles cadenes del món l’escollida és el 7eleven. N’hi ha un cada 30 metres aproximadament. Ens aquestes botigues no s’hi ven cap producte fresc: ni carn, ni peix, ni arròs, ni fruita, ni verdura... Només productes elaborats i amb racions que des del nostre punt de vista ens semblen minúscules, diminutes, lil·liputenques. Exemples:

• Les bosses de patates fregides que coneixem aquí són el format familiar; per sota tenim les de 75, 65, 52 i 27 grams.
• L’única fruita que es pot comprar són plàtans d’un en un cadascun dins la seva bosseta. També s’hi pot comprar una funda de plàstic dur a joc.
• Ous d’un en un o de dos en dos com a molt.
• Per descomptat aquí no existeix el pack de 16 iogurts Danone. Ni de quatre, ni de dos. Els iogurts vénen sols i per separat.
• I els productes d’higiene, maquillatge i demés? Sabeu aquells sobrets de mostra que normalment et regalen per a que provis una crema, o perquè et puguis dutxar al hotels? Doncs això és el que et venen.
• Rotllos de paper de vàter individuals.

     

                       

Com podeu suposar això acaba comportant que s’utilitzi molt més plàstic – ja que tot és de plàstic – del que seria estrictament necessari, que segons el punt de vista d’algú educat en tot això del canvi climàtic hauria d’anar tendint cap a zero. Però el problema va més enllà. Que has comprat un iogurt? Té unes culleretes. Que el què has comprat és una ampolla d’aigua? Té una palleta (palleta de beure; als súpers encara no ha arribat això del final feliç). I anar sumant. I quan ho hagis comprat tot t’ho ficaran en bosses de plàstic, sense carregar-les massa no fos cas. Si són coses petites, dins una bossa petita, que després anirà dins una bossa més gran. Tot molt ordenat. Però és que les bosses aquí són un món a part. Tot ve en bossa i això és perquè són molt millors que les nostres. És un fet que s’ha d’acceptar. El plàstic en general té una qualitat que a casa nostra s’ha perdut en pro de l’abaratiment de costos. Un dia vam comprar uns plats d’aquests de plàstic blanc i estic per guardar-los fins que tornem. Podrien formar la vaixella de qualsevol pis d’estudiants. I les bosses, oh, les bosses! No tenen pèrdues. Oblideu qualsevol altre tipus de recipient. No més envàs on vas. TOT es pot vendre dins una bossa de plàstic. Qualsevol cosa ja cuinada o no. Calenta o freda. Arròs, pollastre, brotxetes, salses, panotxes de blat de moro, sopes i un llarg etcètera. Bosses tancades amb una goma per als líquids i no se n’escapa ni una gota. El que no sabem és on va a parar tant de residu. Suposo que en algun abocador d’algun país més pobre sí que ho saben però això és una altra història i ha de ser explicada en un altre moment així que per a ara: això-és-to, això-és-to, això-és-tot amics.

           

           
                                                

Bonus: quan tens set què vols? Un got d’aigua és clar. Doncs això també es ven! Gots de plàstic, com no, ja plens tancats per dalt perquè li clavis una canyeta.