DEL NORD DE LAOS

Primer canvi de país! Després de veure que les opcions per entrar per terra eren una matada descomunal vam decidir comprar un vol de Chiang Mai a Luang Prabang (Laos). Ja per començar, ens va encantar la vista que vam veure des de l’avió a l’aterrar. Unes muntanyes abruptes, semblants a les de bola de drac. Vam estar poca estona a l’aeroport perquè ens donessin el visat de 30 dies (35 $). A l’arribar al centre de Luang Prabang ja era quasi fosc, ja que aquí a dos quarts de set de la tarda ja és negra nit. Però ens van donar la benvinguda amb una bonica posta de sol. 

Com que teníem ganona vam anar al mercat nocturn del centre de la ciutat. Un mercat molt semblant als de Tailàndia. El que sí que ens va sobtar va ser l’ordre dels carrers i l’arquitectura de les cases. Es podia observar la influència europea portada pels francesos durant la seva ocupació en el país.

Luang Prabang té diverses coses a visitar i la ciutat en si és agradable per a passejar-la. Així que vam llogar una moto per poder anar al nostre aire, vam intentar demanar casc, però això del casc aquí no s’estila. El més impressionant que vam veure són les cascades. N’hi ha dues, les de Kuang Si i les de Tad Sae, diferents però ambdues molt recomanables. Les primeres són un salt d’aigua altíssim que ens va esquitxar només al acostar-nos per fer una foto. Després de la cascada l’aigua continua més tranquil·lament i es formen basses. A més, entre els arbres del bosc puja un camí empinat i fangós que porta just a l’inici de la cascada. L’esforç paga molt la pena ja que allà dalt poca gent hi arriba i hi ha unes piscines naturals precioses on ens vam poder banyar, estàvem al paradís, perquè a més quasi no hi havia ningú. A més vam poder veure tota la cascada des de dalt. A l’altra cascada, la de Tad Sae, hi vam anar l’endemà. No són tan espectaculars però són molt amenes. Els habitants de Luang Prabang hi van sovint els caps de setmana amb la família. Nosaltres hi vam anar un diumenge, així que la vam haver de compartir amb un munt de nens laosians que no paraven d’escalar els arbres i saltar. A més, també vam passejar pel voltant de la cascada, una selva verda i frondosa en la que ens vam trobar l’aranya més gran que hem vist mai!  

De Luang Prabang vam agafar una furgoneta cap a Vang Vieng. El país és més gran del que sembla i cada etapa, encara que no sigui excessivament llarga, es fa lenta degut a l’estat de les carreteres plenes de sots i parts sense asfaltar. A més, vam haver de pujar un coll de muntanya emboirat i baixar-lo vorejant el penya-segat. Sort que el conductor es coneixia bé el camí, sinó no haguéssim pogut fer aquesta entrada del blog. Vang Vieng ens va semblar una ciutat petita i sense masses coses a fer però amb un paisatge espectacular. Pel que vam saber després es poden fer unes excursions d’un parell de dies molt maques. El que sí que vam veure va ser la cova de Tham Poukham que és veritablement impressionant. És una cova enorme que pots explorar pel teu compte i perdre’t una mica fins a quedar-te completament a les fosques i sentir-te com un hobbit a Moria.

Després d’aquesta parada a Vang Vieng vam seguir cap a la capital, Vientiane. Vientiane és la ciutat més gran, habitada, sorollosa, contaminada i bruta del país. Realment no havíem vist mai tanta brutícia concentrada en un carrer, ni en el fòrum quan són festes de la Mercè. Passejant per alguns carrers ens vam haver de posar la mascareta en plan xino, no per integrar-nos millor, sinó perquè realment la necessitàvem.

El primer que vam fer aquella tarda va ser anar a visitar el COPE Visitors Center tot fent un tomb. COPE són les inicials de Cooperative Orthotic and Prosthetic Enterprise i és que Laos és un dels països amb més mancs del món, cosa que desconeixíem per complet. Anem a posar-ho en xifres: del 1964 al 1973 els Estats Units van llançar més de dos milions de tones de bombes sobre Laos, convertint-lo en el país més bombardejat per càpita de la història. En total van ser 580.000 missions, és a dir, un bombardeig cada 8 minuts, 24 hores al dia durant els 9 anys de conflicte. Les bombes utilitzades en aquella època són les teòricament prohibides bombes de dispersió, de cadascuna de les quals en surten un munt de bombes petites. Aproximadament un terç d’aquestes bombes no esclata deixant el país amb uns 80 milions de mines per explotar. Després de 40 anys s’ha desactivat menys de l’1% d’aquestes bombes. L’impacte sobre les vides de la gent i per tant, sobre el desenvolupament del país és enorme. A partir de l’any 93 els EEUU van començar a col·laborar econòmicament en la neteja. L’aportació acumulada d’aquests 23 anys equival al que es van deixar per bombardejar el país durant 10 dies. Tot sigui per frenar el comunisme. En el COPE vam poder veure les històries de les persones (tant nens com gent més gran) que havien tingut accidents amb les UXO (unexploded ordnance), ja que més de 50.000 persones han estat ferides o han perdut la vida com a conseqüència d’aquestes bombes escampades per tot el país. Aquesta cooperativa, s’encarrega d’ajudar els supervivents proporcionant-los sobretot pròtesis, cadires de rodes i teràpies de rehabilitació. L’entrada és gratuïta, però accepten donacions per contribuir en la seva gran tasca. 

Vam sortir d’allà bastant tristos i sent conscients de la història del país, que desconeixíem per complet. Per acabar-ho de rematar, al sortir d’allà, vam veure una botiga d’animals on tenien gossets, gats, conills, conillets d’índies... amb unes pèssimes condicions.

Vam continuar caminant i vam arribar a l’arc del triomf de la ciutat. Es va començar a construir inspirant-se en el de París, però no es va poder acabar i ha quedat com una estructura de ciment amb alguna decoració. Ens hauria agradat pujar-hi però aquí tot tanca molt d’hora i no vam poder. 

Com que Vientiane en sí no ens agradava molt, el dia següent vam llogar una moto, aquesta vegada amb casc, per anar al Buddha Parc, que està bastant lluny de la ciutat. A uns 40 minuts de moto, tragant fum de camions, tuk tuks, etc. El parc ens va agradar bastant, però feia un sol que ens estàvem torrant. Aquí, tenim la sensació que el sol pica més fort. Així que pel parc anàvem buscant les ombres, i sort que n’hi havia, ja que el parc està ple d’escultures de pedra de motius religiosos. Ens vam quedar allà a dinar i vam tornar a equipar-nos amb la mascareta i el casc per agafar la moto de tornada a Vientiane. 

L’endemà volíem anar cap al sud de Laos, ja que l’Elsa ens havia dit que era la seva zona preferida del país i no ens la podíem perdre. Com que està a 11 hores per carretera des de Vientiane, vam pensar que el millor seria agafar un sleeping bus (un bus amb llits) de nit i així es passaria més ràpid el viatge i a part ens estalviàvem una nit d’hotel. L’experiència del bus és digna d’explicar-la en detall, així que ho farem en la següent entrada!